Espanya continua migpartida quan debat sobre la Guerra Civil. Arturo Pérez-Reverte ha organitzat unes jornades de debat a Sevilla amb el millorable títol 1936: La guerra que todos perdimos (al final van posar el lema entre interrogants per esmorteir les crítiques). L’escriptor David Uclés, que s’havia compromès a assistir-hi, hi va renunciar al saber que hi prendrien part José María Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. I l’inevitable safareig posterior a les xarxes socials, amb amenaces de boicot incloses, ha precipitat la suspensió de les jornades. Pérez-Reverte s’ha lamentat de l’oportunitat perduda per a la “reconciliació” dels espanyols. Però la millor manera de pair el passat és assumir-lo, i assumir la Guerra Civil és admetre que hi va haver vencedors i vençuts, i que els vencedors es van comportar com a tals fins molt després que les armes callessin.

Avui fa vuitanta-nou anys del cop d'estat en què els feixistes i una part de l'exèrcit espanyol es van aixecar en armes contra el govern democràtic i legítim de la República. Hem de començar per escriure això, que durant molt de temps s'ha considerat una obvietat, perquè ha començat a deixar de ser-ho. Els relats es desdibuixen, les idees es tergiversen. El negacionisme és la primera passa del pensament ultradretà, autoritari, il·liberal. Primer neguen l'existència d'allò que els molesta; a continuació, i malgrat que segons ells no existeixi, apareix la pulsió de destruir-ho. La memòria de la Guerra Civil és, per a l'extrema dreta espanyolista (la de Vox, però també la de bona part del PP), un baluard a conquerir, un estendard que també necessiten prendre de les mans de l'esquerra. Els rojos, els zurdos, com en diuen ara, adoptant el llenguatge de guerra oberta de Milei i les extremes dretes llatinoamericanes. Els rojos, els zurdos, tota aquesta gent que odien tant.

Sala Augusta, el primer dels dos poemes –emocionants i escruixidors– que conté el nou llibre de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), comença amb una pantalla de cinema on es projecta la imatge d'un vaixell amarrat al port de Palma. El feix de llum proposa un viatge fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. El lector no triga a saber que aquell vaixell, el Jaume I, va ser convertit pels falangistes en presó durant unes setmanes de 1936. També el cinema on es projecta la pel·lícula havia estat, durant la guerra, "una presó per tancar-hi els rojos", coneguda amb el nom de Can Mir, perquè era propietat d'una família de falangistes que portava aquest cognom.

En una de les parets de la Fàbrica Damm de Barcelona, a tocar d'on havia nascut i on vivia la Josefina Espinosa, una pintada de grans dimensions interrogava: "On és Andreu Nin?" Era als anys 40 i la Josefina, llavors una nena, topava cada dia amb aquella inscripció sense saber que Andreu Nin, de qui llavors no sabia res, seria anys més tard el seu sogre, tot i que no el coneixeria mai. Tampoc no es podia ni imaginar llavors que, més de vuitanta anys després, aquella pregunta continuaria a l'aire, sense resposta. “Que no s'hagi recuperat el cos d'Andreu Nin és una espina que tenim clavada. No han tingut ni la delicadesa de buscar-ne les restes i lliurar-les a la família, no hi ha interès, però nosaltres no deixarem de preguntar on és Andreu Nin", assegura la Josefina, que amb 92 anys exhibeix una vitalitat i una lucidesa extraordinàries i una salut envejable.

A mitjans de l’any 1938, en plena Guerra Civil, el famós hotel balneari de Montagut, al Ripollès, es va convertir en un hospital militar de guerra molt important. Hi van passar milers de soldats del bàndol republicà, ferits en combat o malalts. Molts, malauradament, no van sobreviure i, per donar sepultura als morts de la manera més digna possible, les autoritats del municipi i de l’hospital van decidir cavar un forat al nord-oest del cementiri de Ribes de Freser abans que arribessin les tropes franquistes. En total van enterrar-hi més de 90 cossos, que formen la fossa comuna documentada més gran dels Pirineus catalans. Eren combatents allistats a l’exèrcit de la República des de municipis d'arreu de Catalunya i també de la resta de l'Estat, que van morir a l'hospital per ferida de bala, impactes de metralla o malaltia.

Lluc Mateo és un gironí de 21 anys que, tot just acabar el tercer curs del grau d'història a la Universitat de Barcelona, ja ha trobat un objecte d'investigació i una possible ocupació de futur que ha començat a donar fruits: la investigació històrica. Ofereix els seus serveis per reconstruir el passat històric familiar, per raons d’herències o notarials, i fins i tot pensa en assessorar produccions cinematogràfiques o teatrals. Ja ha investigat vuit casos, sobretot de desapareguts durant la Guerra Civil, el darrer dels quals és l’oncle de l’actor Ferran Rañé. Els seus familiars només sabien que havia desaparegut durant la guerra.

Es diuen Dora i Elena. Són mare i filla. I transiten per l’escenari convertides en diferents personatges que les porten d’Espanya a l'Argentina. De la guerra civil a la dictadura de Videla. 

Ahir vam enterrar un tiet de 94 anys i el repàs de les primeres línies de la seva biografia és un recordatori escruixidor de com va arribar a ser de cruel la vida dels nens i dels joves nascuts fa una mica menys d’un segle. 

Fa uns dies, a X –l'antic Twitter–, tres escriptors cinquantins (Antoni Martí Monterde, Francesc Serés i un servidor) ens vam posar a glossar, amb melancòlic entusiasme, la fascinació que ens havia causat en el seu moment la pel·lícula Europa, de Lars von Trier. Estrenada l'any 1991, la pel·lícula mostrava una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial i la ignomínia nazi. Presentava el continent com un lloc fred, obscur i violent, un malson que es podia recórrer en tren seguint les indicacions de la veu hipnòtica de Max von Sydow. “Quan compti fins a deu, seràs a Europa”.