Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) és una de les grans fotògrafes de la Transició i l'autora d'instantànies icòniques com la dels tres exdeportats dels camps nazis Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, o la d'una dona amb el seu fill a coll en una manifestació contra la penalització de l'adulteri. Però el Centre d'Art Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat vol reivindicar-la més enllà de les fotografies més conegudes i per això ha inaugurat la primera gran retrospectiva d'Aymerich. Es tracta d'una mostra amb 150 instantànies que recull des de les primeres imatges, el 1962, fins a les últimes de l'artista, guardonada amb la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de fotografia. Pilar Aymerich. Memòria viscuda està produïda conjuntament amb La Fábrica i el Círculo de Bellas Artes de Madrid, on es va poder veure el setembre de l'any passat.

Hi ha dos aspectes del llibre La quarta paret (Edicions de 1984) de Sorj Chalandon (Tunis, 1952) que connecten molt amb la fotògrafa Pilar Aymerich (Barcelona, 1943): el teatre i Beirut. "Jo tinc formació teatral, vaig estudiar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que aleshores dirigien Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat", recorda la fotògrafa. La novel·la de Chalandon, que des del 1974 fins al 2007 va treballar com a reporter de guerra i corresponsal per a Libération, narra les peripècies d'un artista que vol aconseguir representar a Beirut l'Antígona de Jean Anouilh (inspirada en la de Sòfocles), amb actors xiïtes, palestins, cristians, drusos i maronites, enmig de la Guerra del Líban el 1982.

A l'estudi de sostres alts que Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) té al carrer Gran de Gràcia de Barcelona s'hi sent la veu i el jazz de Dinah Washington. Al fons hi ha unes ales d'àngel perquè a la fotògrafa, quan era petita, li encantava disfressar-se d'ésser celestial, i es va enfadar molt quan la seva mare li va llençar les que tenia. Així que, quan va poder, se'n va comprar unes. Al costat de la paret hi té una maniquí amb una gavardina negra de pell, una nina molt grossa i una fotografia de Montserrat Roig. Arreu hi ha llibres, fotografies, càmeres i ulleres de sol pulcrament ordenades. Al fons de l'estudi, en una cambra fosca, hi guarda un moble-arxivador amb les fotografies que ha anat ampliant al llarg dels anys. Està tot perfectament etiquetat: Transició, feminisme, teatre, cementiris... Hi ha també els retrats dels seus amics: Montserrat Roig, Ovidi Montllor, Maria Aurèlia Campany... De tant en tant les amplia i les torna a mirar. "Les fotografies parlen d'éssers humans, de persones que he conegut, són trossos de vida. Em continuen fent companyia", diu.