Estem a punt de celebrar un altre Nadal, una tradició que, com tantes altres, es manté inamovible al calendari de la nostra part de món. Encara que a moltes llars amb pessebre ja no se celebri el naixement del nen Jesús i la tradició quedi cada vegada més diluïda malgrat la seva resiliència. És possible que a Catalunya resisteixin més els galets que la llengua i que les discussions familiars siguin molt menys enceses que fa anys. Fa temps que les famílies no es trenquen i potser és per això que desapareixen partits que patien excessivament per la unitat familiar. Han deixat de ser útils. En canvi, Nadal ho continua sent. Serveix per competir entre ciutats a veure qui té l’arbre més ostentós, allargar els comiats desitjant-nos unes bones festes, donar vida als comerços de barri o de proximitat (els altres ja estan prou alimentats), fer sopars de germanor, menjar torrons de gustos impossibles i dubtosos, amortitzar les bosses de tela que acumulem per enquibir-hi les compres excessives d’aquests dies, fer anuncis més embafosos que tots els dolços que endraparem, treure els vestits de lluentons que acumulem a l’armari, veure pel·lícules “de les de plorar”, ser solidaris amb diners o amb pots de cigrons, enyorar les infàncies felices i recordar que no és una època fàcil ni agradable per a tothom.