Podem viure tenint presents els nostres morts sense que ens turmentin, sobretot tenint en compte que alguns de tan significatius com la germana gran o el pare s'han suïcidat? Aquesta és una de les preguntes motrius d'Una treva que no és pau, el nou llibre de Miriam Toews (Steinbach, 1964), que publica en català Les Hores traduïda per Octavi Gil Pujol. A les mans de molts escriptors, el material autobiogràfic que hi desplega quedaria enfangat al pantà dels traumes. L'autora canadenca, però, sap combinar la tristesa i l'enyorança amb un sentit de l'humor sorprenent. Tan aviat rescata una anècdota de la comunitat cristiana mennonita on va créixer com recorda un episodi familiar divertit del passat –com ara el de l'atracament a l'Equador–, cita algun llibre que l'ha interessat darrerament i endinsa el lector en la seva realitat actual: l'autora s'ha fet construir una petita casa a dins de la propietat on viuen la mare, una de les filles, la seva parella i els dos fills que tenen.

Vida i literatura s'han entrellaçat sovint, en la trajectòria literària de la canadenca Miriam Toews (Steinbach, 1964). Es va atrevir a parlar del suïcidi del seu pare a Swing low (2000), va novel·lar la relació amb la seva germana, que també va llevar-se la vida, a Les tristes recances (2014) i va gaudir d'una gran acollida entre els lectors gràcies a la impactant Elles parlen (2018), ambientada en una comunitat religiosa mennonita similar a la que ella va conèixer de petita. A Que no s'apagui la flama, traduïda per Octavi Gil Pujol i publicada a Les Hores, igual que Les tristes recances i Elles parlen, Toews explica una peculiar història d'aprenentatge, en què una nena de nou anys, la Swiv, és expulsada de l'escola i passa una temporada a casa amb l'àvia Elvira. Una i altra intercanvien lliçons de vida mentre la mare, actriu en crisi, passa el dia fora de casa, embarassada de sis mesos d'un nen que creixerà sense pare. Toews atén l'ARA des de casa seva, al Canadà.