L’adolescència és una etapa de desenvolupament molt complicada d’acompanyar amb serenor i empatia perquè exigeix als adults una combinació de paciència, escolta i comprensió constant. L’adolescent, submergit en un entramat de canvis físics, cognitius, psicològics, emocionals i socials, es mostra sovint a casa irascible i amb poques ganes de compartir tot allò que li preocupa o molesta. Una actitud que, lluny de ser un rebuig personal, acostuma a reflectir la necessitat de protegir-se, d’entendre’s a si mateix i de trobar el seu propi lloc en el món. En aquest context, la mirada adulta esdevé clau: interpretar aquests comportaments amb calma i sense judici pot marcar la diferència entre aixecar murs o mantenir oberts els ponts de comunicació.

Aquest cap de setmana la Mada es troba a càrrec dels seus nebots Vera i Ibai, de nou i sis anys, respectivament. La seva cunyada i mare de les criatures està preparant unes oposicions, per la qual cosa aprofita el matí de dissabte per estudiar a la biblioteca Ignasi Iglesias-Can Fabra, a Sant Andreu, mentre ella passeja pel barri amb els dos infants i amb l’Ona, la seva filla, de set anys. Al migdia, les criatures i els seus pares es reuniran tots a casa de la Mada per dinar. I és que, tot i que viuen en barris diferents i que cada cosí compta amb una xarxa d’amics diferents, totes dues famílies intenten veure’s sovint. “Anem alternant els dinars de dissabte entre casa nostra i casa seva”, explica la Mada, que destaca com tots tres infants són els que més gaudeixen de la vetllada.

“Les famílies haurien de ser conscients que la relació entre germans, més enllà de fomentar que sigui la millor possible, dependrà de com és cadascun dels germans”, assegura Estrella Ferreira, professora de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Cadascú té la seva personalitat i les seves inquietuds però es pot afavorir fer coses plegats que els agradin a tots, així no es debilita la relació. Maria Helena Tolosa, mestra, psicopedagoga, formadora i autora d’Els nostres conflictes de cada dia, hi coincideix: “És un vincle que es mereix respecte, però no tenen perquè ser amics. La relació de germans ja té un grau per si sola, que és diferent de la d'amics, tot i que si conflueixen totes dues és meravellós”.

Hi ha un poema publicat al llibre Sonriendo estás mas guapa, de Georgina Hudson, que diu que una filla educada per una mare incapaç de sintonitzar amb les seves necessitats perd la seva veu. Aprèn que no pot dir no, perquè això comporta el rebuig; que no pot expressar la seva ira, perquè la condemna a l’aïllament; que no pot estimar cap altra figura maternal, ni tenir amigues massa properes, per por de despertar la seva gelosia. Viu amb la por que la seva ràbia pugui esclatar sense avís, com un diluvi volcànic de paraules o un retir aterridor. En definitiva, la filla aprèn que no és segur ser ella mateixa, i per això intenta convertir-se en allò que creu que la seva mare vol que sigui. Aquest patró no acaba en la infància, llevat que la filla, ja adulta, aprengui a recuperar la seva veu i a establir límits, fet que implica afrontar el dol per la mare que hauria necessitat i mai va tenir.

El naixement del primer fill de la Carla (45) i el Jordi (44) va suposar una tensió important en la relació entre la parella i la mare d’ell: “Sobretot durant el postpart la seva falta d’empatia i el seu afany de protagonisme era increïble. No entenia aquesta lluita de poder absurda, i la sentia com una falta de respecte. Va ser esgotador”, recorda la Carla. Ara que el Martí ja té 9 anys i ha deixat de ser l’únic net, la situació s’ha suavitzat, tot i que encara es mantenen alguns conflictes. Al principi la sogra no respectava cap de les normes que eren importants per als pares del Martí: “Sabia que no volíem que prengués sucre i amb 4 mesos ja li donava croissantets, se saltava les pautes de son, si li dèiem que acabava d'adormir-se no parava fins que el nen obria els ulls… Era un desafiament constant!”, explica la Carla.

O més d’un. No massa. Ben triats, realistes i motivadors al mateix temps. Que aprofitin els nostres talents, les nostres habilitats. Que el món en el qual vivim el valori, que tingui valor social, humà o professional si desitgem que el propòsit sigui, a més, el nostre mitjà de vida.

La senyora S., asseguda al tren, mirant els horts del cantó de la via, veu que li ha arribat un missatge. Al xat de la família, on hi ha els sogres, els cunyats i les cunyades, el seu home, el senyor S., li diu que s’ha emportat les claus i que no pot entrar a casa. La senyora S. recorda els llibres aquells, Viu la teva pròpia aventura, on podies triar, entre diverses opcions, què els passava, als protagonistes. El senyor S. escriu enfadadíssim (“em pots dir què collons faig ara? M’ho pots dir????”) i ella, sense voler, perquè no, no pot dir què collons fa ara el senyor S. es posa opcions: “Si vols que el senyor S. digui que no passa res, que què hi farem?, passa a la pàgina dos. Si vols que el senyor S. et tracti de boja i de burra, i cridi molt, passa a la pàgina tres. Si a més a més vols que el senyor S. et critiqui davant dels cunyats i dels seus pares, passa a la pàgina sis. Si vols que se solucioni donant-li les claus a un veí que torna cap al barri, passa a la nou.

Corre per la xarxa un vídeo de La Voz del Becario, sota el títol “Cunyats de tot el món reben les últimes instruccions per rebentar la nit de Nadal”. Ja saben de què parlo: “Porta el ganivet, que el pernil no es talla així”.