En els últims dotze mesos, l’estil s’ha manifestat de moltes maneres i en molts llocs diferents. A les catifes vermelles, als escenaris i al carrer. Els quinze noms d’aquesta llista, que no estan col·locats en cap ordre en particular, sorgeixen d’alguns moments que li venen al cap a una persona quan se li demana que imagini com ha estat el 2024. Per descomptat, l’estil és una cosa subjectiva, sense mencionar que és un tema d’acalorada discussió. Aquesta és, en part, la raó per la qual aquest grup de persones i personatges han entrat a la llista d’enguany elaborada per l’editor de moda del New York Times.

Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba. Si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres, deia Groucho Marx. Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?