¿Es pot reivindicar Lenin al segle XXI sense caure en anacronismes sectaris? Sí, es pot. Ho fa l’historiador i polític de la CUP Albert Botran a l’assaig Si Lenin aixequés el cap, publicat per Ara Llibres (avís per a despistats: Ara Llibres no té res a veure amb el diari ARA). Conec Albert Botran des de fa anys, quan vaig encarregar una secció quinzenal de ressenyes de llibres d’història al diari Avui al seu professor universitari Oriol Junqueras, que s’havia fet famós per les seves intervencions erudites a TV3. Junqueras em va dir que ho faria a quatre mans amb un deixeble molt solvent, Albert Botran. Mai m’hauria imaginat que tots dos farien carrera política. La història va perdre dos bons professionals.

Fa dos anys i un mes, aproximadament, Vladímir Putin va declarar de manera formal, oficial, rotunda, que Rússia no tenia cap intenció d'atacar Ucraïna. Mentrestant, les seves tropes s'anaven concentrant a la frontera amb la connivència de Bielorússia, lligada feudalment en règim de semiindependència a les actuals restes de l'URSS. D'aquell engany majúscul adreçat al món no se n'ha parlat més. Tampoc s'ha parlat sense subterfugis dels misteriosos enverinaments amb poloni, ni de la persecució sistemàtica d'opositors al règim rus, ni de res per l'estil. Per part d'Europa es tracta d'un silenci sovint vergonyós; per part de la Xina, simplement és interessat. Seguint la tradició de l'URSS, Putin menteix per sistema i desinforma amb professionalitat (era el seu ofici com a funcionari del KGB). Tot segueix igual que en l'època de Willi Münzenberg, espia alemany al servei de Stalin, que va organitzar una xarxa gegantina d'adoctrinament, manipulació i compra de voluntats a la qual es van adherir molts intel·lectuals europeus i nord-americans. L'únic que ha variat és el mètode: avui es basa sobretot en la ingènua il·lusió de "les fonts alternatives" i en el control de les xarxes socials.

Quan el 30 d’agost de 1918 l’activista anarquista d’origen jueu Fanni Kaplan dispara contra Vladímir Uliànov (Lenin) i el deixa malferit, comença l’agonia de sis anys del líder i ideòleg i també un llarg procés de mutacions del poder bolxevic. De fet, la primera esquerda l’havia provocat Lenin mateix quan el gener de 1918 dissol l’Assemblea Constituent –just després de la primera sessió– en adonar-se que no la controla.

El 21 de gener de 1924, la notícia es va escampar per tots els racons d’un jove estat que era observat, fos amb esperança o por, per la resta del planeta. Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin, havia mort. Els treballadors van deixar en silenci les màquines durant uns minuts i la gent va anar aplegant-se a les cases del poble dedicades al líder revolucionari. Les autoritats van ordenar tres dies de dol i aixecar estàtues, busts i monuments a Lenin. No només això, centenars de pobles, ciutats, barris, empreses, cims i edificis es van batejar amb el seu nom, com farien amb Sant Petersburg, rebatejada com a Leningrad aquell 1924. El seu nom i el seu rostre, amb aquells ulls ametllats orientals herència dels seus avantpassats calmucs, eren omnipresents. Però per al cadàver de Lenin no hi hauria pau.