Pas important per avançar cap a l'escola inclusiva. A partir del curs que ve, a totes les escoles i a tots els instituts de Catalunya es faran cribratges a tots els alumnes per detectar possibles problemes d'aprenentatge. Tal com ha detallat aquest dilluns al Parlament la consellera d'Educació, Esther Niubó, les proves es faran quatre cops durant la trajectòria escolar entre primària i secundària. Tot plegat ha de servir per fer un "mapeig" de les diferents necessitats de suport educatiu dels alumnes dels centres catalans.

Tenir dislèxia, trastorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH) o autisme és un factor destacat que pot fer que un alumne fracassi i acabi deixant els estudis. Aquesta és una de les principals conclusions del darrer informe FAROS de l'Hospital Sant Joan de Déu que alerta que els trastorns d'aprenentatge afecten entre un 5 i un 15 % dels alumnes a tot l'Estat. Per fer front a aquest problema, els autors de l'estudi que vinculen els trastorns del neurodesenvolupament amb el fracàs escolar, insisteixen en la importància de la detecció precoç a l'hora d'abordar-los en l'entorn familiar i també a l'escola.

La Vanessa, de 40 anys, sempre havia cregut que era poc hàbil amb les matemàtiques. Però amb l'ajuda de la seva mare, que era mestra, i del suport d'altres professors va acabar llicenciant-se en una carrera científica a la seva Colòmbia natal. No obstant, continua tenint dificultats amb els números. "Si em preguntes quan és 8 per 5, he de començar a multiplicar 8 per 1, 8 per 2... fins a arribar a 8 per 5. Busco les eines per arribar-hi. I en tot el que són problemes, raonament o simplement comptar amb més de dos decimals, em perdo", explica.

“Per què han de patir tant? ¿I si el sistema fos inclusiu i sabés entomar aquestes dificultats? Els infants amb trastorns d’aprenentatge tenen dret a viure la infantesa amb la màxima normalitat possible i també tenen dret a aprendre. I a jugar, i a riure. Que no els faci mal la panxa per culpa de les somatitzacions. Aquest serà un estudi que servirà perquè la gent sàpiga com patim les famílies al veure patir els nostres fills”. Neus Buisan, directora de l’Associació Catalana de Dislèxia, començava així la presentació –el novembre passat– de l’estudi El benestar emocional i la salut mental en infants amb trastorns de l’aprenentatge i les seves famílies: un abordatge integral, que començava a fer-se aquest mes de febrer.

Qualsevol mare o pare que tingui una criatura dislèctica sap que allò no significa únicament girar les lletres. La dislèxia, un trastorn que es caracteritza per una dificultat significativa en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, afecta les famílies de dues maneres molt concretes: emocionalment i econòmicament. L’escriptora Sandra Freijomil en parla al llibre El jugador dislèctic (La Campana), el testimoni d’una mare que acompanya el seu fill en el difícil camí que implica estar diagnosticat d’un trastorn de dislèxia. L’escriptura d’aquest text experiencial va sorgir com a manera de canalitzar les emocions del que li passava al seu fill.

La reeducació escolar o pedagògica és tota aquella intervenció educativa individual i específica dissenyada per treballar necessitats específiques de suport educatiu com poden ser el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH), el Trastorn Específic del Llenguatge (TEL), el retard maduratiu o Trastorns Específics d’Aprenentatge com la dislèxia o la discalcúlia. També poden ser espais d’enriquiment d’aprenentatge per a infants amb altes capacitats intel·lectuals.

Quan un alumne té necessitats educatives especials se suposa que hi ha un decalatge entre les seves capacitats i les exigències del context. Diagnosticar un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), trastorns de l’espectre autista, trastorns greus de conducta o altes capacitats (AACC) implica que, més enllà de l’escola, la família sovint també ha de dedicar més temps i donar un suport específic al fill que té algun d’aquests diagnòstics. Però, ¿què passa amb els germans que no tenen cap diagnòstic? Cal dedicar el mateix temps a cada fill? Elena Gómez Enguix, psicòloga i terapeuta familiar, recorda que tots els fills tenen necessitats psicològiques i afectives i cal atendre-les, i les famílies han de ser conscients que possiblement les necessitats de cada fill seran diferents. 

La discalcúlia correspon al trastorn específic de l’aprenentatge de les matemàtiques, que es caracteritza per una dificultat significativa en el processament numèric, és a dir, en la capacitat per associar una quantitat a un número, i en el càlcul matemàtic, de manera que les activitats de la vida diària se’n veuen afectades. No tots els nins que presenten dificultats per aprendre les matemàtiques tenen discalcúlia, però entre el 3 i el 6% de la població infantil la pateix. Les investigacions apunten que, tot i que la prevalença és similar a altres trastorns (com la dislèxia o el TDAH), la discalcúlia encara és molt invisible i és el trastorn d’aprenentatge menys detectat i diagnosticat. 

Juneda s’ha convertit en un poble dibuixat. Desenes de pictogrames pengen pels principals carrers d’aquest municipi de les Garrigues per senyalitzar els llocs públics més importants a les persones amb dificultats comunicatives. I la idea va venir de la Mireia Batlle, una mare de dos bessons amb trastorns de l'espectre autista que, durant més d’un any, va estar insistint a l’Ajuntament de la necessitat d’una millora en la qualitat de vida dels seus infants i de tot el col·lectiu autista. Gràcies a un conveni amb la Universitat de Lleida (UdL), una trentena d’estudiants del grau d’educació, especialitzats en necessitats educatives especials i en la diversitat, han marcat els principals edificis públics i els diferents tipus de comerços del municipi amb els símbols universals establerts pel Sistema Augmentatiu i Alternatiu de Comunicació (SAAC). Es tracta de dibuixos que permeten a qualsevol persona amb un trastorn comunicatiu poder entendre on és exactament. 

Just poc abans de derogar-ne l'ús obligatori tant als centres escolars com a la resta d’espais interiors, i després d’haver-nos acompanyat durant prop de 700 dies, diversos experts van assenyalar les mascaretes com a causa d’un possible retard en el desenvolupament del llenguatge dels més petits. Així ho posaven de manifest des del servei de logopèdia de l’Hospital HM Nens de Barcelona, que xifrava en un 20% l’augment del nombre de primeres consultes per problemes en el desenvolupament de la parla dels infants. Es tracta d’una dada extreta de la pràctica diària del servei que rau, en paraules de Sita Pastor, membre del servei de logopèdia i teràpia miofuncional del centre, “en mesures dictades arran de la pandèmia com la impossibilitat dels infants de socialitzar i d’imitar els moviments labials del seu entorn proper”. La doctora apunta com, sobretot, s’estan trobant “amb problemes a l'àrea del llenguatge i l'expressió com la dislàlia –dificultats de pronunciació–, la construcció de paraules i la creació d'oracions”. 

És habitual que els nins petits d’entre dos i cinc anys no tinguin fluïdesa total en parlar. Això passa perquè han d’aprendre a organitzar les paraules i les frases. Existeix, en aquest sentit, la possibilitat de la desaparició d’aquesta dificultat, en el vuitanta per cent dels casos, quan evolutivament els petits van creixent i aconseguint objectius generals. De qualsevol manera, són un signe d’alarma, un símptoma que s’ha de vigilar, ja que les dificultats de què parlam poden ser atípiques (no coincideixen amb allò més apropiat per patró evolutiu), per la qual cosa és imprescindible diferenciar aquests casos i tractar-los de manera ràpida.

Els problemes a l'hora de parlar, comunicar-se i expressar els sentiments en infants i adolescents són molt comuns, especialment en edats primerenques, unes dificultats que es veuen incrementades en el cas dels menors diagnosticats de trastorn del desenvolupament del llenguatge (TEL/TDL), prop d'un 7 % de la població infantil. Ara, un treball publicat a la revista Frontiers in Psychology per investigadores del grup interuniversitari de Recerca en Cognició i Llenguatge (GRECIL) dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, i adscrit a l’eHealth Center (eHC) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universitat de Barcelona (UB) ha analitzat l'existència de diferències de regulació emocional entre infants i adolescents que han estat diagnosticats de trastorn del desenvolupament del llenguatge. "Encara hi ha pocs estudis que avaluïn la dimensió emocional i social de la població infantil i adolescent amb TEL/TDL, i per això vam voler aprofundir en l'estudi de la regulació emocional en aquesta població", apunta Nadia Ahufinger, coautora principal d'aquest estudi juntament amb Mari Aguilera, experta de la Universitat de Barcelona.

Com deia Vygotsky (1925), “el nin comença a percebre el món no només a través dels ulls, sinó també a través de la parla”. És per això que, quan xerram de desenvolupament infantil, no és possible fer-ho sense fer menció al llenguatge. Aquesta part tan important de les persones ens permet comunicar-nos i el seu desenvolupament durant la infància resulta fonamental, no només per la progressió de certes habilitats cognitives, sinó perquè implica la maduresa social i emocional. 

Espanya és el segon país de la Unió Europea amb pitjors xifres d'abandonament escolar prematur. Segons l'últim informe anual de l'Eurostat sobre aquesta matèria, el 2020 el 16% dels joves espanyols d'entre 18 i 24 anys no havien completat la secundària –el nivell mínim obligatori–, una taxa només superada per la de Malta, que lidera el rànquing amb un 16,7%. Així mateix, es tracta d'un dels països amb més atur juvenil i on hi ha un consum més elevat de marihuana. Quina és la causa perquè hi hagi un alt fracàs escolar? Un estudi dut a terme pel psiquiatre Miquel Casas posa el focus d'atenció en els trastorns del neurodesenvolupament i la seva falta de diagnòstic a l'escola. Segons l'anàlisi Els factors psicobiològics que influeixen en el fracàs escolar, aquesta seria la principal causa i no la qualitat dels professors o el nivell socioeconòmic dels pares.

“Vaaa... no et posis nerviós i digue-ho”. “Pensa-t’ho bé abans de dir-ho, eh?” “Ja sé... patates, oi, vols pa-ta-tes”. “Ai, fill, què dius? Sempre tant a poc a poc... Va, digues!” Aquestes i altres frases dites probablement amb la millor intenció són un dels murs d’incomprensió i impotència amb què sovint topen molts infants amb tartamudesa. Els d’ara i els de fa dècades. Poc s’ha avançat socialment i educativament, tal com reconeix el president de l’Associació Tartamudesa Catalunya (ATCAT), Josep Sansalvador. “Fins als 45 anys no m’he casat. Per què? Perquè les relacions socials i emocionals sempre han estat complicades, des de ben petit. Com a nen tartamut, et vas aïllant i tancant perquè et sents molt incomprès. Molta gent s'enriu de tu, sents aquesta pressió constant. Encara que fos l’únic alumne que coneixia la resposta a la pregunta del mestre, no gosava mai aixecar la mà per vergonya i per por d'enfrontar-me a aquest tràngol. Al final deixes de parlar i relacionar-te, i això, evidentment, et determina com a adult”, reconeix aquest home de parla fluïda i somriure lluminós.  

Quantes vegades m’han arribat famílies que exposen que el seu fill no parlava a 3 anys, però com que tot el seu voltant li deia que era normal, que ja parlaria, no va assistir a logopèdia. A 5 anys apareix aquesta família amb un fill amb un retard del llenguatge i, potser, un trastorn del desenvolupament del llenguatge posterior. 

La psicopedagogia és la ciència que estudia els processos d’aprenentatge i d’ensenyament i els objectius principals són: la prevenció, detecció i intervenció en els problemes de l’aprenentatge de l’individu. És una disciplina bastant recent i en creixement constant; és per això que cada vegada hi ha més diagnòstics de dificultats d’aprenentatge.

Cada estudiant té el seu propi ritme d’aprenentatge, que, en principi, depèn de la seva capacitat intel·lectual, actitud i motivació. L’aprenentatge, però, es pot veure frenat per mancances com ara la falta d’esforç i d’atenció a classe. És molt important que ja des de petit s'adquireixin hàbits de treball i se sàpiga com planificar i organitzar el temps d’estudi.

Cada any apareixen més malalties rares que cal investigar i de les quals cal aprendre més. Una d’elles és la síndrome de deleció 22q.11, de la qual cada vegada s’obté més informació.

Fa anys que el fracàs escolar és un problema. Segons les últimes dades de l’Eurostat (2019), Espanya és l’estat de la Unió Europea (UE) amb més fracàs escolar (17,3%), lluny de l’objectiu del 15% que li va marcar la UE i de les xifres dels països del nord d’Europa, on són inferiors al 6%. És l’estat europeu amb més fracàs escolar, on els joves fumen més cànnabis i on les xifres d’atur juvenil són més altes. Però de qui depèn que la situació millori? Dels polítics? Del sistema educatiu? Del professorat? De l’alumnat? De les famílies?