L'habitatge és la primera preocupació dels ciutadans. La pujada dels preus sembla imparable. Un informe del Consell Europeu reflecteix la gravetat de la crisi de l'habitatge a Barcelona. És la segona ciutat del continent amb els lloguers més cars en relació amb els sous. Els seus ciutadans han de destinar el 74% del salari mitjà per pagar el lloguer d'un pis al centre. Només Lisboa la supera.

La promesa de Salvador Illa d’haver construït 50.000 habitatges a Catalunya el 2030, juntament amb la recuperació del Pla de Barris del tripartit, genera expectatives i preguntes. Òbviament, li caldrà revalidar-se com a president un mandat més per aconseguir-ho. Les polítiques d’habitatge no s’improvisen i requereixen una dècada com a mínim.

"Sempre ens queixem entre amigues i a les xarxes socials perquè ens afecta a totes. I avui hem dit: «Com a mínim manifestem-nos a banda de plorar juntes»". És la reflexió que han fet tres amigues de 29 anys que viuen en pisos compartits a Madrid i han decidit sortir a dir "prou" al costat de desenes de milers de persones. Totes elles amb una preocupació compartida per l'increment dels preus de l'habitatge, que converteix gairebé en missió impossible trobar un lloguer digne i assequible a la capital d'Espanya. La convocatòria de més d'una trentena de col·lectius, entre els quals el Sindicat de Llogateres, ha omplert el centre de Madrid de pancartes i crits contra l'especulació que aboca una majoria social a sentir que "no té futur" a la ciutat. "S'està tornant impossible quedar-nos amb uns preus que puguem pagar", es queixava una altra manifestant, la Sonia, en una conversa amb l'ARA.

El canibalisme és un tabú universal: enlloc no està ben vist cruspir-se un company d’espècie, però el capitalisme i l’enriquiment d’alguns Homo sapiens no deixa de ser una manera de devorar l’altre, de consumir-lo fins a prendre-li tot el que se li pugui prendre. No sé si Marx s’ho va mirar per aquí, però en el meu imaginari l’explotació laboral fins a l’extenuació, fins a extraure del pobre el moll de l’os, és una forma de canibalisme. Si no et paguen el que és just, si la teva indispensable contribució a l’economia no es veu recompensada amb una part proporcional de la riquesa que generes, llavors se t’estan menjant viu, perquè cada minut, cada hora de vida mal pagada, és un bocí de carn teva que l’amo es va empassant.