La transició ecològica sembla generar cada cop menys entusiasme entre la classe treballadora, fins al punt que el “negacionisme climàtic” no para de créixer, de la mà de l’extrema dreta. En un article valent, el periodista Joan Burdeus parlava directament del fracàs de l’esquerra per liderar en positiu aquesta lluita. És paradoxal que, sent les persones pobres i treballadores de l’escala bàsica qui més pateix les conseqüències del canvi climàtic, siguin aquestes les que li estan girant l’esquena. Si no abordem les causes d’aquesta desafecció, serà difícil revertir-la.

Una cambrera que es recupera d'un accident mentre enllesteix un documental pasolinià sobre el desamor; un músic de trap que es refugia en els jingles de publicitat; un dealer reconvertit en zelador d'hospital i enamorat d'una exaddicta enganxada al record d'una nit de festa memorable. Són les quatre ànimes perdudes d'Esmorza amb mi, que s'estrena aquest dijous, la primera pel·lícula que dirigeix Iván Morales (Barcelona, 1979), conegut sobretot per la seva tasca com a dramaturg i director teatral. Amb Anna Alarcón, Álvaro Cervantes, Iván Massagué i Marina Salas, Esmorza amb mi radiografia la fragilitat emocional de quatre personatges a la deriva, però també la seva resiliència i capacitat de transformació. Un retrat amb tocs generacionals que Morales filma amb la intensitat dels debutants que salten al buit sense mirar enrere.

El resultat de les eleccions presidencials als Estats Units és més una derrota dels demòcrates que un triomf de Donald Trump. Els demòcrates no han perdut perquè el president Joe Biden es mantingués en la cursa massa temps ni perquè Kamala Harris no estigués prou qualificada per al càrrec, sinó perquè fa temps que estan perdent la classe treballadora i no han sabut recuperar-la.

Enguany es commemora, amb força discreció, el centenari d’E.P. Thompson, un dels historiadors britànics més destacats de la segona meitat del segle XX, tant per la seva important obra historiogràfica com pel seu activisme polític i social. Thompson (1924-1993), que va formar part del Grup d’Historiadors del Partit Comunista, on hi havia figures de la talla de Christopher Hill, Rodney Hilton i Eric Hobsbawm, és autor d’una obra monumental, La formació de la classe obrera anglesa (1963). En aquell llibre mític, que a Anglaterra no ha estat descatalogat malgrat que el seu autor es pot dir que ha desaparegut de l’horitzó cultural, Thompson hi advertia que calia llegir la història a la llum del fets tal com van ocórrer, i no pas a la llum d’una problemàtica posterior, perquè això últim feia que “les causes perdudes, els camins morts i els mateixos vençuts fossin oblidats”.

El canibalisme és un tabú universal: enlloc no està ben vist cruspir-se un company d’espècie, però el capitalisme i l’enriquiment d’alguns Homo sapiens no deixa de ser una manera de devorar l’altre, de consumir-lo fins a prendre-li tot el que se li pugui prendre. No sé si Marx s’ho va mirar per aquí, però en el meu imaginari l’explotació laboral fins a l’extenuació, fins a extraure del pobre el moll de l’os, és una forma de canibalisme. Si no et paguen el que és just, si la teva indispensable contribució a l’economia no es veu recompensada amb una part proporcional de la riquesa que generes, llavors se t’estan menjant viu, perquè cada minut, cada hora de vida mal pagada, és un bocí de carn teva que l’amo es va empassant.