Hi ha estudiosos que anuncien des de fa anys l’adveniment d’un “segle xinès”: un món en què la Xina aprofita per fi el seu enorme potencial econòmic i tecnològic per superar els Estats Units i reorientar el poder mundial al voltant d’un pol que passa per Pequín.

En començar un nou any és inevitable i indispensable revisar quin és l’estat del món. Observem les guerres en curs, les dictadures que no cauen, les democràcies que palesen grans vulnerabilitats, els enormes moviments migratoris, el canvi tecnològic accelerat i un sentiment, compartit per molts, de viure sobre un volcà. Fa poc més de trenta-cinc anys, quan no s’havia ensorrat la Unió Soviètica i ningú no esperava que ho fes, un gran historiador amb una visió global de l’evolució de les grans potències –Paul Kennedy– va diagnosticar el perill que representava per a les dues úniques grans potències –Estats Units i la Unió Soviètica– l’emergència de nous protagonistes com la Comunitat Econòmica Europea, ampliada a dotze membres, i una Xina que començava a sortir de la rigidesa de la planificació comunista i s’obria, amb èxit però encara tímidament, cap a l’economia de mercat. El pes de les dues grans potències es reduïa comparat amb el que tenien després d’acabada la Segona Guerra Mundial.