La recent mort de Jacques Delors ha estat la causa que ha fet que aquestes darreres setmanes jo hagi llegit, i en molts casos rellegit o recordat, molts escrits meus, o d’altres persones, relacionats amb les activitats dels sis anys llargs de la meva estada de treball a Brussel·les, en el si de Comissió de la UE. Vaig estar quatre anys en un càrrec amb un nom molt curiós (conseiller hors class), nomenat directament per la Comissió i no pas pel país d’origen, i dos anys més en encàrrecs externs contractats pels comissaris o per la mateixa presidència. Aquestes vivències d’ara han tingut una agradable dimensió emocional, però, alhora, han alimentat i han fet créixer la preocupació que des de fa uns anys tinc pel futur de l’actual Unió Europea. Va ser una gran sort coincidir amb Delors al capdavant de la Comissió, i poder col·laborar una mica des del meu lloc en tot el que va significar aquell període de creixement, d’integració, de consolidació i de visió de futur cap a una plena unitat econòmica i una nova construcció social i política (espai Schengen, Tractat de Maastricht, Erasmus, Llibre Blanc de Delors...). No us estranyi, doncs, que vulgui expressar la il·lusió del que per a mi va significar aquella etapa, però també explicar com més tard va anar creixent la meva desil·lusió, i fins a quin punt ha augmentat ara la meva preocupació pel futur de la UE. 

El 16 de desembre moria a París i a l’edat de 90 anys Toni Negri, l’últim gran intel·lectual d’aquella enyorada Europa de la revolució social. Avui, en ple segle XXI, el projecte emancipador europeu, nascut amb la modernitat, agonitza en ànima i en cossos. Recordem-los.