Veure un estel fugaç, observar l'aleteig d'una papallona, crear bombolles de sabó, pujar a un vaixell... Quan som petits, són moltes les coses que ens sorprenen. Cada primera experiència és única i irrepetible i la capacitat de sorpresa i fascinació semblen no tenir fi. El problema és que, a mesura que ens anem fent grans, aquesta capacitat es va atrofiant, com si se'ns hagués acabat aquest "dipòsit de sorpresa" amb què un dia vam arribar al món. I ningú ens ensenya com i on podem tornar-lo a recarregar.

Tots recordem la joguina que no ens van portar mai, més que no pas la que sí que ens van portar (la meva és el CinExin). Però sovint sents, també, algun músic que diu que els Reis, sense que ho hagués demanat, li van portar l’instrument i allò va ser el principi de la seva vocació. De fet, la cançó d’en Serrat és una mica això: “Me la van regalar quan em voltaven somnis dels meus setze anys, encara adolescents”. A mi, un any, em van portar una Olivetti de color groc, amb la qual vaig escriure dotzenes de contes. Passava que, esclar, es gastava més el color negre, de la cinta, que el color vermell, i llavors, per aprofitar, col·locaves la cinta al revés i ho escrivies tot en vermell.