La pandèmia, la compra conjunta de vacunes i l'escassetat de medicaments van marcar la passada legislatura europea en clau sanitària. La irrupció de la covid-19 va sacsejar tots els estats membres, cadascun amb les seves particularitats i problemàtiques, però amb una solució compartida: l'estratègia per disposar de dosis suficients amb què immunitzar la ciutadania. Va ser una de les grans lliçons de la crisi sanitària, un front comú per garantir la salut de la població que va alleugerir tots els estats. Europa no és autosuficient en la producció de medicaments i altres productes sanitaris, per la qual cosa era necessari unir esforços en lloc de competir els uns amb els altres. Els aprenentatges del 2020, però, són cada cop més lluny i els reptes actuals, com la guerra d’Ucraïna i el possible rearmament, estan marcant la campanya electoral. Ara bé, les dificultats per abastir el mercat de medicaments s'han incrementat i, en la pròxima legislatura, Europa haurà d'abordar la reforma del sector farmacèutic si vol garantir a tothom l'accés a productes sanitaris.

Quan l'Alejandro Fernández recorda el seu avi matern, José Antonio Álvarez, va suavitzant la veu. Primer parla d'ell de forma didàctica, com a bon orador que és, però de mica en mica els records s'imposen i amb ells, les emocions. "El vaig estimar molt tot i que ens va deixar quan jo tenia 13 anys. Ell sempre va viure a Astúries, però ens venia a veure a Tarragona. I va ser en una d'aquestes visites que va morir, el 1989, quan era amb nosaltres. Estava malament dels pulmons" recorda. "Sempre va tenir cura de mi, tot i que quan ja era un nen, ens discutíem una mica de política" afegeix. "És que jo ja començava a ser més de dretes i ell... doncs ell era molt d'esquerres" diu amb una rialla. Moltes famílies prefereixen no parlar de política per evitar la trencadissa. A casa dels Fernández no passava, mantenien la cordialitat tot i veure el món de formes diferents. "El meu pare era de dretes i sempre discutien sobre política. I jo vaig sortir al pare, però a l'avi me l'estimava molt, teníem una relació molt especial" afegeix el candidat del Partit Popular.

Els Illa van baixar del Montseny. Van baixar d'aquells boscos plens de pins, plens de faigs, verns i pollancres cap al Vallès. "Com era el meu avi? Era un home de muntanya", diu el candidat socialista Salvador Illa tot recordant l'avi, de qui va heretar el nom. "Va néixer en una masia del Montseny, i l'àvia va néixer a trenta passes de l'avi", afegeix. El candidat té molts records sobre els seus avis, el Salvador Illa i l'Ana Moré, ja que va viure amb ells molts anys. Quan el pare del polític es va casar, tots van anar a viure plegats a la mateixa casa a la Roca del Vallès. En una llar on els nets mirarien fascinats aquell home que havia fet tota mena de feines als boscos. "No era un home de pagès, era un home de muntanya. Va ser carboner i va ser cisteller. També venedor ambulant durant una part de la seva vida. I va netejar boscos, així que moltes setmanes no dormia a casa, ja que es quedava a dormir al Montseny", relata Illa, que també guarda bons records d'en Jaume i la Maria, els avis materns. Ara bé, com que no va compartir sostre amb ells, no en té tants records.

Laia Estrada recorda la seva àvia materna, Piedad Romero, travessant Tarragona per anar-la a recollir a l'escola. Recorda els seus llargs silencis i la mirada preocupada quan va començar a sentir la seva neta parlant de política. "Ja li havia passat el mateix amb els meus pares, que són els que m'han transmès l'activisme. Els meus pares sempre han militat i no han claudicat mai. L'àvia tenia por, ja que ella havia patit massa, durant la guerra. I sempre patia per si nosaltres podíem patir la repressió que va patir el seu pare", explica la candidata de la CUP.

Carlos Carrizosa sap a la perfecció que el record que ell té del seu avi matern, Avelino Torres, és ben diferent del que en tenen altres membres de la seva família. "Feia una mica de por. Els veies parlar amb altres persones i era molt seriós, però amb els nets sempre va ser molt maco. Canviava del tot", explica. Amb el temps Carrizosa ha entès què s'amagava darrere d'aquell comportament: "Amb els nens és quan s'obria més. Volia transmetre les coses boniques que coneixia de la vida perquè la vida l'havia castigat molt. La part dolça només l'ensenyava amb els nets", raona. L'Avelino havia patit molt durant la Guerra Civil.

Un dels grans dubtes de la humanitat és si l'univers és infinit o finit. El que sí que sabem és que el projecte polític del Partit Univers Català (P1C) no s'expandirà per Catalunya. La Junta Electoral ha tombat la candidatura d'aquest nou partit independentista a les eleccions al Parlament que presentava el mateix cap de llista per Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. La Junta Electoral ha invalidat la llista perquè no han aconseguit reunir els gairebé 6.000 avals que es requereixen per presentar batalla.

El consell de ministres aprovarà demà, segons ha avançat El Mundo i ha confirmat l'ARA, que es presenti un recurs d'inconstitucionalitat contra la ILP (iniciativa legislativa popular) del Parlament a favor de proclamar la independència presentada pel partit Solidaritat i que va ser admesa a tràmit per la mesa amb els vots de Junts i la CUP i l'abstenció d'ERC. En declaracions a TVE, la portaveu del PSOE, Esther Peña, ha deixat clar que estan en contra de la tramitació de la ILP. "A nosaltres no ens va agradar i els lletrats del Parlament van fer informes en contra. Tot i això, esperem a demà per veure en quins termes es presenta el recurs", ha dit.

L'equip del president Aragonès creuava els dits a mig matí com si encara confiés en el miracle. Necessitaven un vot, encara que fos per error a l'estil Casero, per guanyar temps. En cas contrari, sabien quin era el pa que se serviria perquè, per molt que ho neguessin en públic, tant al Palau de la Generalitat com al carrer Calàbria de Barcelona feia dies que s'analitzava la sortida a un més que probable fracàs dels pressupostos. Eleccions. Aragonès n'era el menys partidari, tot i que creixien internament les veus que l'aconsellaven que premés el botó perquè no trobaria un moment millor.

Fa tres anys, l'assalt al Capitoli dels seguidors de Trump avergonyia els Estats Units, inclosos una part dels republicans, i sorprenia el món sencer. La democràcia més poderosa del món mostrava en directe la profanació de les seves institucions. L'encara president, perdedor de les eleccions, es resistia a assumir responsabilitats. Els següents mesos, la seva imatge pública va patir una forta sotragada. El trumpisme va quedar tocat, sí, però ni molt menys enfonsat.