El cineasta hongarès Béla Tarr, mestre del cinema europeu, ha mort als setanta anys, una edat prematura (sobretot, en l'època que alguns dèspotes del món, com Putin o Xi Jinping, conversen davant la Ciutat Prohibida sobre la vella quimera de la immortalitat, tan volguda pels tirans). El cinema de Tarr és líric i aspre, visualment hipnòtic i narrativament caracteritzat per un domini magistral de l'el·lipsi i del fora de camp. Les seves històries aparenten sovint ser quasi no-històries, situacions a penes formulades. Però a partir d'uns elements mínims, les seves pel·lícules proposen una mirada dura i, a la vegada, compassiva sobre la humanitat i el món.

El cineasta hongarès Béla Tarr ha mort als 70 anys aquest dimarts, segons ha avançat el realitzador Bence Fliegauf en nom de la família Tarr a l'agència de notícies d'Hongria MTI. El director va debutar en el món del cinema el 1979 i l'última pel·lícula que va fer va ser El cavall de Torí, estrenada el 2012. Una de les seves obres més conegudes és Tango satànic, cinta rodada en blanc i negre que dura més de set hores i que narra el fracàs i posterior abandó d'una granja comunista. La pel·lícula està basada en la novel·la homònima del també hongarès László Krasznahorkai, guanyador del premi Nobel de literatura del 2025. Tarr és considerat un dels mestres del cinema slow i tot un referent del cinema d'autor modern.

En un temps i un món dominats pels algoritmes i el desig patològic d'acumular diners, un temps que genera una paraula tan espantosa com monetitzar, la concessió del Nobel de literatura a l'hongarès László Krasznahorkai ha fet contents els que encara volen –volem– creure en la literatura com a lloc de resistència. Resistència contra què o contra qui, direu. Doncs resistència contra els xarlatans i venedors de fum. Contra cínics, impostors, oportunistes. Per descomptat, contra autoritaris i campions de falses llibertats.

L’última pel·lícula de Béla Tarr –i la primera que es va estrenar comercialment a casa nostra– va ser El cavall de Torí, del 2012. Des d’aleshores, el cineasta no ha tornat a dirigir ("la pel·lícula és un format que em resulta insuficient", diu) i prefereix realitzar instal·lacions artístiques com la que va estrenar el 2017 a Amsterdam, que ocupava 3.000 metres quadrats. "M’interessa mostrar la complexitat de la vida, no explicar històries –assegura–. A qui li interessen les històries? Són sempre la mateixa". Dotze anys després d’El cavall de Torí, les entrades per al cicle dedicat a l’hongarès que es projecta aquesta setmana a la Filmoteca de Catalunya i el Zumzeig han volat en un sospir. Tarr és considerat un dels grans directors de les últimes dècades, un mestre del cinema slow que ha marcat profundament el cinema d’autor modern. Ell, tanmateix, no ofereix gaires claus sobre el seu estil. "Vaig conèixer Godard de jove, ens vam veure només un cop –explica–. Li vaig preguntar quin era el secret del seu cinema, i em va dir «No ho sé, simplement m’arriba». La meva resposta és la mateixa. Simplement m’arriba. Un cop tens la persona i el ritme, simplement ho sents".