Si un dels factors que permeten calibrar el valor d’un text artístic és la seva capacitat per establir un diàleg personal i intransferible amb tothom que s’hi acosta, no hi ha dubte que Cims borrascosos és una obra mestra. N’és una prova addicional el fet que aquesta novel·la d’Emily Brontë hagi inspirat translacions cinematogràfiques tan diferents com les de Luis Buñuel en la seva etapa mexicana, Jacques Rivette i Yoshishige Yoshida, que s’endugué la broma britànica al Japó feudal.

Vuit anys després d’endur-se el Lleó d’Or del Festival de Venècia per La forma de l’aigua, Guillermo del Toro ha tornat avui a la mostra disposat a repetir l’èxit amb la seva versió de Frankenstein, de Mary Shelley. I, d'entrada, cal dir que aquestes dues faules sinistres dirigides pel mexicà comparteixen una aura gòtica, el referent shakespearià de Romeu i Julieta i un rerefons cristià. "Per a mi, la història de Frankenstein ha sigut com una religió –ha confessat Del Toro en la roda de premsa de la pel·lícula–. Em van criar en el catolicisme, però de petit no acabava d’entendre què era un sant. Però aleshores vaig descobrir Boris Karloff fent del monstre i vaig entendre el que era un messies". Del Toro feia més de dues dècades que intentava fer la seva versió d’aquest mite del terror, i l’ha dirigit quan ha tingut "els mitjans per fer-la en l’escala que volia". "I ara que està acabada em toca passar la depressió postpart", ha dit fent broma el director d’El laberinto del fauno.

Tot és impecable a Indomables, debut cinematogràfic de l'experimentat director televisiu Daniel Minahan: l'atmosfèrica fotografia, la cuidada ambientació que recrea els Estats Units de postguerra, la caçadora groga amb què Jacob Elordi emula el James Dean de Rebel sense causa… Gairebé tot en aquest immaculat producte evoca en forma i fons l'univers de Ryan Murphy (Minahan ha dirigit episodis de sèries com Ratched, Halston i Hollywood) i resulta tan artificial com la caçadora del protagonista: el seu groc resplendent i l'aspecte impol·lut ens recorden que estem davant un simulacre del cinema de Hollywood dels cinquanta.

Ara força i injustament oblidat, David Lean va convertir-se en un dels cineastes més populars i prestigiosos del món amb El pont del riu Kwai (1957), una gran producció al voltant d'un camp de presoners britànics sota control japonès durant la Segona Guerra Mundial en què s'obliga els soldats a construir el pont ferroviari del títol, una via entre Birmània i Tailàndia a major glòria de l'imperialisme nipó. A partir del best-seller homònim de Pierre Boulle, Lean va convertir la pel·lícula en un retrat del deliri de la guerra a través de la confrontació entre els representants de dos imperis en crisi, el militar britànic que força els seus homes a construir el pont per a l'enemic per pura disciplina megalòmana, i el japonès que exerceix un control ferri sobre els presoners.

“Aquesta és la meva última pregària. I tant si creieu en Déu com si no hi creieu, quan es prega no es menteix”, diu el protagonista d'Oh, Canada, Leonard Leo Fife, interpretat per Richard Gere. El Leo és un reconegut documentalista malalt de càncer que, en la intimitat de l’agonia, ha decidit concedir una última entrevista filmada. La intenció, tanmateix, no és parlar dels seus èxits, sinó dels seus pecats i d’una vida sostinguda en la covardia i la mentida.

¿Ha filmat Sean Price Williams amb The sweet east la gran novel·la americana del segle XXI? Pot semblar impertinent fer-se aquesta pregunta en la crítica d’una petita pel·lícula independent, però l'opera prima com a director d’un dels principals directors de fotografia del cinema indie de l’última dècada captura com feia temps que no es veia una certa idea dels Estats Units, tan esquizofrènica com excitant.

Després de guanyar la Palma d'Or el 2015 amb Dheepan, Jacques Audiard s'ha intentat allunyar de la cruïlla entre drama social i cinema criminal en què el van voler encasellar arran de l'èxit d'El profeta. Primer amb el magnífic western humanista Els germans Sister (2018) i després amb el tríptic de relats sobre romanticisme i incomunicació de París, districte 13 (2021). Sobre el paper, un drama sobre narcos mexicans seria un retorn a les coordenades estètiques dels seus inicis, però Emilia Pérez, presentada aquest dissabte al Festival de Canes, és un temerari salt a l'abisme que no té comparació amb cap pel·lícula anterior del director: un musical sobre el líder d'un càrtel mexicà que vol canviar de sexe i de vida.

En un moment de Saltburn, el nou llargmetratge d'Emerald Fennell després de debutar el 2020 amb Una jove prometedora (Promising young woman), els protagonistes parlen d'Evelyn Waugh, l'escriptor britànic responsable de l'extraordinària Retorn a Brideshead, inspiració d'una no menys imprescindible minisèrie britànica que va marcar la televisió dels anys vuitanta. En aquesta novel·la, Waugh segueix Charles Ryder, un estudiant fascinat per una família d'aristòcrates, els Flyte, després de fer-se amic d'un dels seus membres, en Sebastian, a Oxford i passar amb ell les vacances a Brideshead, la mansió familiar. El llibre ens transmet l'enlluernament d'un jove ordinari per aquest món privilegiat que encarnen els Flyte, una Arcàdia aïllada del temps històric que en Charles gaudeix primer a través de l'amistat amb Sebastian i després enamorant-se de la seva germana Julia.