Quan un amic s’enfronta a un gran repte o sent que ja no pot més, normalment el nostre primer instint és oferir-li paraules de consol i comprensió. Però sovint actuar d'aquesta manera amb nosaltres mateixos no és tan fàcil; podem ser els nostres crítics més durs. En aquest sentit, practicar una mica l’autocompassió hi ajuda molt. Diversos estudis demostren que, quan les persones afronten reptes o situacions estressants, les que mostren més autocompassió són més resilients.

Una de les característiques possiblement més emocionants dels humans és la voluntat que mostrem d’ajudar quan algú té una dificultat, especialment, però no únicament, si són amics o si ja ens coneixíem anteriorment. És una capacitat prosocial relacionada amb l’empatia que afavoreix la supervivència de l’espècie i que s’ha vist que també beneficia a qui ajuda, atès que rep l’aprovació de l’entorn, afavoreix les relacions socials recíproques i millora el seu estatus dins la comunitat. Tanmateix, se sap que no som l'única espècie que mostra aquest comportament.

Segueixo la roda de premsa d’Andrés Iniesta, que diu que es retira del futbol professional. Ha arribat a la ciutat esportiva (així en diem) en una furgoneta, amb la família nombrosa. Explica l’anada de Fuentealbilla a Barcelona, amb els pares, i explica aquell dinar, l’últim junts, durant el viatge, on ell no va menjar res i, esclar, doncs, els pares tampoc. Quan ho explica s’emociona. No pot continuar parlant. I llavors jo, que m’ho miro, també m’emociono i em passa allò del nus a la gola, els ulls com si hagués begut aigua amb gas, el nus –concretíssim– a l’estómac. Enfoquen els seus sis fills, els pares, la mare dels fills, companya seva. Tots emocionats.

“Sempre comentaves que els barris que tothom deia que eren una merda, a tu no t’ho semblaven en absolut. Que per a tu aquests llocs estaven plens d’amor, de tendresa i de sentit de la comunitat. Excepte el teu barri, que, efectivament, era una puta merda”, recorda en Jack (Dylan Llewellyn), el protagonista i narrador de Big boys, que li explicava en Danny (Jon Pointing), el seu millor amic. En Danny és un jove a qui han jugat en contra totes les circumstàncies. Sense pares a la vista, amb una iaia que comença a patir demència, en un barri de merda, per fi es decideix a anar a la universitat amb vint-i-pocs anys, com a última oportunitat de fer alguna cosa amb una vida sense horitzons de futur. En el campus, l’instal·len en un barracó amb en Jack, amb qui es fa amic de seguida. I, sense gaires esperances de treure’s el curs, es dedica a sortir de festa, col·locar-se i intentar lligar. Però els antidepressius que pren li dificulten empalmar-se... Probablement, si hagués viscut els vuitanta, en Danny hauria estat un punk. Però en les ficcions juvenils britàniques del segle XXI, el desencant social ha donat pas al malestar mental, i la ràbia juvenil s’ha transformat, estranyament, en tendresa.

No ens enganyem: ens agrada pensar que som persones comprensives, atentes i empàtiques, però a l’hora de la veritat admirem qui persegueix el seu objectiu sense escoltar, qui pren decisions dures sense tremolar, qui dona un cop de puny sobre la taula “quan fa falta”. Així, la força de les tradicions s’imposa als desitjos de millora i la distància entre ambdós es fa cada cop més profunda i irresoluble.