Edgar Cabanas (Madrid, 1985) és doctor en psicologia i professor a la UNED. El seu treball tracta sobre els usos polítics, socials i econòmics de la felicitat i n'és autor, juntament amb Eva Illouz de Happycracia.

Hi ha poques coses més desmoralitzants que llevar-se al matí amb menys energia de la que tenies quan vas anar a dormir. L’amargor, la falta de paciència, el cansament… Moltes famílies passen més de dos anys despertant-se deu cops per nit, o més, amb el plor del seu nadó. Un fenomen que no és nou, que ha existit sempre, i que els últims anys s’ha posat sobre la taula. La sensació és que les mares i pares han trencat la barrera que deixava aquest patiment dins dels murs de les llars i han entonat un “això és insuportable” que ha derivat en una indústria de coaches del son, plans del son, acompanyament del son o regulació del son que ha explotat en els últims cinc anys. Però, qui són aquests especialistes del son? Què fan exactament? I sobretot… per què els pediatres, en general, els critiquen tant?

Tinc certa reticència als 'coaches', penso que són venedors de fum. M’equivoco? Mereixen una oportunitat?