És suficientment conegut i sabut que la música ens parla de moltes coses. I que ajuda a entendre i a definir no tan sols els seus creadors, sinó també els espais i els temps en què han estat concebudes les partitures de torn. El concert de dilluns de Palau 100 va servir per entendre dues finisecularitats: la del segle XVIII amb el Concert per a piano núm. 25 en do major de Mozart (una obra de 1786), l’Adagio de la desena simfonia de Mahler (de 1911 i única peça integrant d’una obra inacabada) i el poema simfònic Mort i transfiguració de Richard Strauss (1889). Bon programa, doncs, sòlidament construït sobre aquelles crisis pròpies de finals de segle (i d’inicis d’un altre en el cas de Mahler), que va comptar amb notables però desiguals resultats. La bona tasca de conjunt va anar a càrrec de l’Orquestra Filharmònica de Dresden dirigida per Pablo González, el mestre asturià que recordem a casa nostra com a director de l’OBC entre els anys 2010 i 2015. Anys enrere, es bromejava sobre la semblança física entre González i Mahler. I veure’l dirigir una obra de l’autor d’El cant de la Terra té la seva gràcia, la veritat.