Els estatunidencs tenen un nou Huckelberry Finn, i ara no és ficció, o si és ficció és la de la memòria. A Solito (Edicions del Periscopi), Javier Zamora rememora les set setmanes que va trigar a arribar des d’un llogarret salvadoreny fins a "La Usa", com l’anomenava l’aleshores Javierito de nou anys. Vist l’auge de la moda de l’autoficció, és si més no refrescant que algú que ens parla de si mateix expliqui (avui les novel·les expliquen més que no pas narren) alguna cosa més que les cuites d’individus de classe mitjana amb problemes de diners, divorcis, passions, criança i malalties tot amanit amb neures postmodernes.

"Hem de perdre la por de dir les coses per si no agraden a la nostra família, als nostres amics, o a la gent que tenim al voltant. Hem de perdre la por de tenir determinades converses". Va ser sentir-ho i que el meu cap fes un clic. Són paraules de l'escriptor Javier Zamora a la presentació del seu llibre, Solito (Trad. Marta Marfany. Ed. Periscopi), dimecres al CCCB. Va consistir en una conversa francament interessant amb la periodista mexicana Eileen Truax, on van parlar molt de migracions (el seu llibre, que us recomano molt, recull la seva experiència amb només 9 anys, quan va viatjar des del Salvador fins als Estats Units, on l'esperaven els seus pares, guiat per un coiot). Una estona abans de les frases que recullo al començament de l'article, havia parlat de com molts estats es van crear a partir de "conqueridors" que van arribar a territoris nous per a ells i van arrasar poblacions locals senceres. En aquest context, va dir que "Palestina és un genocidi". Mentre ho deia, s'assenyalava el coll: hi portava un mocador palestí.

Quan tenia 9 anys, Javier Zamora va viatjar des de La Herradura (el Salvador), on va néixer el 1990, fins a Tucson (Estats Units) per retrobar-se amb els pares. Ho va fer sense cap familiar, amb coyotes (gent que ajuda a passar fronteres), amagant-se de policies i militars i travessant Guatemala i Mèxic. Va estar a punt de morir al desert. I no va ser fins al tercer intent que va aconseguir entrar als Estats Units. Havia de ser un viatge de dues setmanes i en va durar deu. Durant vint anys no podia recordar, però quan va començar a escriure Solito va tornar-se a posar a la pell d'aquell infant. Poeta i escriptor, diu que si escriu és, en part, gràcies al poeta revolucionari salvadoreny Roque Dalton (1935-1975), i cada vegada que publica un llibre es tatua un vers de Dalton. Javier Zamora dedica la novel·la als qui va conèixer en aquell viatge i el van ajudar a sobreviure. Solito, escrita en anglès, la publica Periscopi en català amb traducció de Marta Marfany (l'edició en castellà és de Penguin Random House).