La poeta Montserrat Vayreda era una de les millors i més fidels amigues de la meva família. Vaig tenir ocasió de compartir amb ella molts moments de celebració familiar, infinitat de converses sobre literatura. En vaig rebre consells quan començava a escriure, la vaig sentir recitar poemes amb la seva veu poderosa i vaig escoltar els seus arguments abrandats participant en polèmiques sobre qualsevol qüestió. Em va regalar petites pintures que simplement agafava de les parets de la seva finca de L’Antiga per obsequiar-nos quan la visitàvem. I ens va dedicar, als meus germans i a mi, poemes que improvisava amb la facilitat i el talent prodigiós que la van acompanyar fins al darrer moment.

"Avanço enmig dels versos, que són flors / tallades al jardí de la poesia", escrivia Montserrat Vayreda (Lledó, 1924 - Figueres, 2006) a Autoretrat, un dels seus poemes més representatius, inclòs al volum Amb el sol a la mà (1978). La seva veu, "entenedora, vitalista i esperançadora", segons ha comentat aquest dijous Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), en la presentació de l'any institucional dedicat a l'autora, és "encara molt estimada a l'Empordà però és pràcticament desconeguda a la resta del país". Per què? Arretxe assenyala dos motius: "Fa 100 anys hi havia menys dones que ara amb cambra pròpia, però també ens ha costat que les que sí que en tenien, com va ser el cas de la Montserrat, tinguessin el ressò que els pertocava".