Els darrers anys s’ha començat a parlar sense embuts de l’esclavisme dels catalans del segle XIX, que havia quedat ocult. No es pot explicar la industrialització catalana sense els diners tacats de sang vinguts a cabassos de Cuba. Però l’esclavisme té una història secular arreu del món, també a Catalunya. La Roma antiga n’és el paradigma. Amb la caiguda de l’imperi, no es va perdre aquella forma de submissió total que era també un sistema econòmic. Entre els segles V i X hi va haver una llarga transició entre l’esclavisme i el sistema feudal: el pas d’esclaus a serfs (de l’explotació esclavista directa a la indirecta, feudal o senyorial), però van continuar existint els esclaus purs, sovint capturats en guerres, i ara més aviat presents al món urbà, no al rural. De fet, l’ús del terme esclau va ressorgir amb força al segle XIII, en plena Edat Mitjana, amb el tràfic d’homes i dones capturats provinents sobretot de la mar Negra i de les regions del sud d’Europa.

Hi ha l'infern i hi ha llocs pitjors que l'infern. El camp de concentració de Ravensbrück (Alemanya), l’únic ideat específicament per a dones i nens on van morir més de 92.000 persones, ho va ser per a moltes presoneres. Totes van patir un dolor majúscul i van dur sempre a sobre nombroses ferides. A algunes dones, els nazis els van tatuar un número al braç. D'altres, la marca la tenien al pit. Era un triangle invertit, de color negre, i s'hi podia llegir Feld-Hure [puta del camp]. "Quan les deportades entraven al camp, les guardianes feien una selecció. Les escollides passaven una segona revisió ginecològica i els injectaven un líquid a la vagina. Hi havia un temps de quarantena i després els donaven un sabó, els feien posar una camisa blanca fina, i havien de passar la iniciació", explica Fermina Cañaveras (Ciudad Real, 1977), que fa anys que investiga tot el que va passar a Ravensbrück i acaba de publicar El barracón de las mujeres (Espasa).