Aquesta setmana continuarem parlant del finançament, perquè dimecres la vicepresidenta espanyola Montero presentarà el model pactat amb Esquerra a totes les autonomies. Serà un tràmit, perquè en aquesta reunió el govern espanyol hi té majoria.

Aquests dilluns, els pagesos catalans s'han mobilitzat a les carreteres per reivindicar millores en el sector. Ho han fet en una jornada històrica i sense precedents: han bloquejat durant 24 hores tots els passos entre Espanya i França, des d’Irun fins a la Jonquera, en una acció coordinada a banda i banda de la frontera juntament amb els agricultors francesos. La concentració, que tenia l'objectiu de pressionar els estats i la mateixa Unió Europa en plena campanya electoral del 9-J, ha acabat aquest matí de dimarts amb un missatge clar: "les mobilitzacions continuaran".

Clinc-clonc. Quant ha costat la broma? Eh? Després del viatge, les fotos, els aplaudiments. Després de tot. Sabeu què val que un tractor vingui a Barcelona? Tic-tac; tic-tac... Què? Eh? Algú té una calculadora a mà? No cal. Pregunteu-l'hi a l’home màquina: el pagès.

Una autèntica revolta de la pagesia. Això va passar al mes de febrer, quan fins i tot milers d'agricultors, amb els seus tractors, van prendre la capital catalana. Van col·lapsar les vies d'accés a Barcelona, també els principals carrers i van aconseguir ser rebuts pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, i també al Parlament, on es van reunir amb els diferents grups per exposar les seves reivindicacions.

Un sabotatge a tres pous de Castelló d'Empúries que havien de garantir l'aigua de boca a una desena de municipis del nord de les comarques gironines col·loca en una situació encara més alarmant una de les zones més colpejades pels efectes de la sequera. La denuncia de l'atac es produeix l'endemà de les protestes que els pagesos van fer dimarts passat a pocs metres d'on s'ha produït el sabotatge per denunciar la gestió de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) i alertar que els tres pous acabats de recuperar produirien una salinització irreparable de l'aqüífer Fluvià-Muga. El Consorci d'Aigües de la Costa Brava, que és qui gestiona aquests pous, ha presentat denúncia davant dels Mossos d'Esquadra, que ja estan investigant els fets.

Les mobilitzacions pageses han aconseguit sensibilitzar la població europea, majoritàriament urbana. Durant les protestes l'opinió pública es va posar en bona part al seu costat. I la ultradreta se'n va intentar apropiar, amb més o menys èxit segons els països. Amb aquesta suma de factors damunt la taula, i sobretot amb la perspectiva de les eleccions del juny a l'Eurocambra, Brussel·les, en un gest inèdit per la seva celeritat, ha decidit prendre mesures: bàsicament, reduir la burocràcia lligada als ajuts de la política agrària comunia (PAC), sobretot per als petits agricultors. I fer-ho a costa de la política verda, però minimitzant-ne l'afectació.

La revolta pagesa ha aconseguit que el Govern hagi acceptat canviar el nom de la conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, recuperant la denominació Agricultura, Ramaderia i Pesca però mantenint Acció Climàtica, i assegurant-li les mateixes competències. Deunidó, la importància del canvi, perquè quan rectifiques un nom estàs rectificant una política o, si més no, la idea que inspirava la política.

“Entre les cases i el riu Sénia, a Alcanar hi ha Los Prats, una zona de regadiu amb minifundis i finques petites amb un maset amb pou i sénia, a vegades compartits”, explica l’arquitecta barcelonina Elisenda Rosàs Tosas. “Hi ha una diàspora ebrenca molt gran, però a l’estiu, als prats, s’hi torna. Hi vaig anar a parar ja de petita perquè l’àvia era d’allà. Hi tinc una colla d’amics amb perfils professionals diversos, i junts hem creat Lo Fato”, explica. “Volem reivindicar la cultura i la saviesa popular, però des d’una actitud positiva i alegre, i no des de la nostàlgia. Som dipositaris d’una riquesa enorme i pretenem que la gent la conegui. Mostrar-la i potenciar-la”. A l’Instagram de Lo Fato escriuen: “Històries d’una comunitat que produix, cuina i minja bé!” S’hi poden veure fotografies de polp en pataques, farinetes d’arròs, bunyols de figa seca, cítrics… I aviat arribaran les receptes de la Rosita de la Bunyoles, cuinera, amb textos amanits de parlar ebrenc. “Tenim les eines necessàries per tenir una bona autoestima i volem posar-los en valor”, comenta. “Preservem l’oralitat i el paisatge i cuidem la pagesia. És un espai per compartir la cultura gastronòmica dels Prats, al marge esquerre de la desembocadura del Sénia”, matisen. Des dels inicis reclamen “que ploguen polítiques de protecció de la pagesia”.

A casa comprem planter i productes agrícoles en un establiment molt concorregut. Aquest estiu ja ens hi vam trobar reunits un grup de pagesos queixant-se del fet d’haver d’omplir una dotzena de papers per pujar un enciam. Amb tot plegat, asseguraven, no es pot sobreviure. Fa temps que denuncio als meus articles la sobreproducció de regulacions i excés de burocràcia que està escanyant tant el cabdal sector primari com la resta i els mateixos ciutadans.

"O fem alguna cosa, o haurem de plegar. No podem aguantar més". Així de concisa es pronuncia Irene Gómez, productora de fruita seca del Baix Camp i una de les 500 persones d'Unió de Pagesos (UP) que aquest dimecres s'han sumat a la mobilització convocada pel sindicat Unió d’Unions d’Agricultors i Ramaders –del qual forma part Unió de Pagesos, el sindicat majoritari a Catalunya– a Madrid. Gómez, juntament amb altres pagesos catalans, va sortir de Catalunya aquest dimarts a la nit amb cotxe, per arribar a la capital espanyola a primera hora d'aquest dimecres. Una minoria (sis pagesos) hi van anar amb tractor. Els motius pels quals Gómez s'ha mobilitzat són els que des de fa gairebé tres setmanes, quan van començar les protestes del camp arreu de l'Estat, protagonitzen les denúncies del sector agrari: "Ara el problema més greu és la falta d'aigua", ha explicat Gómez a la premsa. Això, però, només és la gota que ha fet vessar el got: "Cobrem les avellanes a preus de quan era petita i la burocràcia ens ofega", ha afegit.

Ara farà vint anys que amb altres companyes ens dediquem a donar a conèixer el concepte de sobirania alimentària. I pel que sembla, ara que està molt present en els debats i declaracions lligats a les mobilitzacions de la pagesia, no ho hem fet bé del tot. Sobretot, quan el concepte se l'apropien la dreta i l'extrema dreta –com també ha passat a Itàlia i a França– i el tradueixen en una proposta més semblant a "nacionalisme alimentari" on el que es defensa (suposadament) és un autoabastiment del país per sobre de qualsevol altre criteri.

Mirant des del balcó a l’Eixample com els tractors dièsel trepitjaven les separacions del carril bici, i generaven soroll i pol·lució molt per sobre dels nivells aconsellables, pensava que la transició verda potser no està ben dissenyada. Els agricultors europeus diuen que no tenen altre camí que bloquejar ciutats i carreteres i qüestionen l’agenda 2030 impulsada per la Unió Europea; “el problema és Europa”, se sent a les manifestacions. Els pagesos es queixen d’un còctel que fa difícil la seva activitat: costos de l’energia i fertilitzants elevats; preus molt volàtils i importacions de països de baix cost de producció i menors estàndards mediambientals i socials, Ucraïna inclosa; molta regulació (per exemple, en relació amb el benestar animal), i molta burocràcia per complir amb les regulacions i per accedir als ajuts. La sequera ha agreujat els problemes. Els acords de lliure comerç que permeten les importacions no són ben vistos i la perspectiva de l’acord amb Mercosur espanta. El resultat és que pagesos francesos destrueixen tomàquets espanyols (“immenjables” segons Ségolène Royal i “imbatibles” segons el president Sánchez) i agricultors espanyols fan el mateix amb els marroquins, dels quals les importacions s'han disparat la darrera dècada. Els jornals al camp al Marroc poden ser 8 o 10 vegades més baixos que a Espanya, i a França són un 50% més alts com a mínim. El proteccionisme i el “consumeix nacional” estan a l’ordre del dia.

El ministeri d'Agricultura ha mogut fitxa aquest dimecres. D'una banda, ha acceptat que un càrrec d'alt nivell del ministeri es reuneixi amb el sindicat Unió de Pagesos. La conseqüència ràpida ha estat que, després de 30 hores, els pagesos que amb els seus tractors bloquejaven l'AP-7 i la N-II a Pontós (Girona) han desbloquejat aquestes dues vies, que són clau per al transport internacional per la seva proximitat a la Jonquera.

Arribem a Mercabarna, abans de dos quarts de vuit, per la porta sud, i travessem, per dins, entre bars i botigues d'utensilis, fins a arribar a la nord, que és per on entraran els tractors del Baix Llobregat. “El peix, la carn, tot va sortir ahir, en precaució, menys la fruita”, ens diu una treballadora. “Heu de demanar permís per fer fotos”. Fa molt de temps que no vaig a Mercabarna. L’últim cop va ser quan hi havia el Merca-Show, que era un striptease masculí. Diria que també hi vaig anar amb el fotògraf d’avui, en Francesc Melción.

Si haguéssim de confegir una llista de paraules representatives i genuïnes de lo pus bell catalanesc del món, probablement inclouria el substantiu pagès, que fins i tot s'ha colat al castellà amb la grafia payés. Però això no és ben bé així. Quan em documentava per escriure l'assaig Els bons salvatges (2008), vaig ensopegar amb un text que contenia un terme que realment no m'esperava. Es tracta dels capítols XXXI-XXXII del Libro de Marco Aurelio, d'Antonio de Guevara (1480-1545), publicat el 1528 ("De lo que dixo un villano del Danubio en presençia del Emperador Marco a todo el Senado de Roma"). “En el año primero que fui cónsul, vino un pobre pajés de las riberas del Danubio a pedir justicia al Senado contra un çensor que hazía muchos desafueros en su pueblo..." Ep: què és això de pajés en un eclesiàstic castellà nascut al segle XV i que no va ser mai a Catalunya? ¿I el seu equivalent francès exacte i amb la mateixa arrel, paysan? D'on surt, tot plegat? L'etimologia de pagès ajuda a entendre què està passant avui, febrer de 2024, quan pagesos d'arreu d'Europa han dit prou a una situació que els transforma en una mena d'anomalia històrica. La pagesia no és "un sector", com diuen en llenguatge politicà i repeteixen als mitjans. La pagesia és alguna cosa més que producció agrícola i ramadera, o paperassa de la burocràcia de Brussel·les, i així s'hauria de tractar. No es tracta de romantitzar res, com bé explicava l'altre dia l'Ignasi Aragay, sinó de constatar una especificitat i actuar en conseqüència.

1. Soroll. Comencem pel que és més banal. L’enrenou que ha provocat Feijóo en incorporar al seu discurs el tema tabú de la dreta: l’indult a Puigdemont i companyia, que ha donat peu a un concert de politiqueria barata, els socialistes intentant capitalitzar l’exabrupte i el PP mirant d'apagar un foc que desperta molts fantasmes. I, tanmateix, la sortida de to de Feijóo té una explicació bastant elemental. Cada dia és més evident que demonitzar Sánchez per pactar amb els independentistes no és suficient per construir una alternativa política efectiva, amb poder d’atracció més enllà del tàndem PP-Vox. La imatge de Feijóo s’ha anat fent petita. Després de tants mesos a pinyó fix ja no parla, sinó que s’empatolla. I més encara quan les alarmes apocalíptiques que ell assenyalava cada cop queden més lluny d’una realitat catalana que ja està tancant el parèntesi obert el 2017.

1. La revolta de la pagesia ha aconseguit que un grapat de gent que menja tres cops al dia sense pensar gaire d’on surten els rovells, les patates i el pernil d’uns ous estrellats s’adonin de l’asfíxia d’un sector que anomenem primari i que, en realitat, és imprescindible. Gràcies a la vistosa i endreçada reivindicació, tothom s’ha pogut assabentar que els pagesos tenen un problema de preus estancats des de fa anys i panys, de costos de producció en augment constant, de competència deslleial –europea i global– i, també, d’excessiva paperassa. M’agafo en aquest darrer punt que, segons com, pot semblar una protesta de llepafils. Però una cosa és –diuen– treballar i l’altra és perdre el temps, i la paciència, omplint formularis i instàncies i fulls i més fulls per a qualsevol tràmit. No cal dir com es multipliquen els maldecaps si el que han de demanar és una subvenció, un ajut o el boca a boca per garantir una mínima subsistència. Si ells, que ho pateixen, se’n queixen, segur que tenen raó. Ara bé, aquest mal és comú a molts altres gremis, i gairebé a tota la societat on ens ha tocat viure. És una xacra silent, que s’ha escampat com una taca d’oli, i com que ho sofrim individualment, ningú surt a tallar carrers d’una manera organitzada.

En aquest article voldria explorar algunes claus europees del malcontentament pagès. Per descomptat a cada racó d’Europa hi ha hagut factors locals. En el nostre cas, la sequera. Però l’arrel que un dia els tractors col·lapsin París i una setmana després Barcelona cal buscar-la en el nivell europeu.

Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat. El bon salvatge de Rousseau ha fet forat, igual que la cabana de Thoureau. Qui més qui menys té el somni, a casa nostra associat a l’avi Macià i a les adossades amb jardinet, de la casa i l’hortet. Com més s’urbanitza el planeta, més desig hi ha de natura en l’ésser humà. Fa un segle i mig, des de l’idealisme científic, Ildefons Cerdà va formular la seva síntesi: «Urbanitzar el camp, ruralitzar la ciutat». S’ha avançat més en la primera part del lema que en la segona. El resultat és que els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial.

Ni l’artista búlgar Christo, aficionat a embolcallar grans estructures i a operar sobre espais públics, s’hauria imaginat intervenir a la ciutat de Barcelona com van fer els pagesos dimecres passat. Era impactant, passeig de Gràcia amunt, anar-se trobant, primer a la Gran Via, després a Aragó i finalment a la Diagonal, centenars de tractors –molts d’ells de factura tecnològica i dimensions impactants– aparcats ordenadament al centre de la calçada. A les vuit del vespre, amb els principals carrers tallats, el silenci anava creixent, i molta gent caminava mirant amb fascinació aquella inesperada ocupació d’uns espais generalment reservats a la sorollosa circulació. Una picada d’ullet un punt artística: estructures potents amb rodes enormes, en respectuosa quietud, abandonades per una estona pels seus conductors, que havien anat a trucar a la porta de Palau. I els ciutadans mirant-s’ho seduïts per la brusca transformació de l’escenari, sense que es veiés la mà de l’artista. Bon cop de falç.