Ens calia. Molt. Per això vull donar les gràcies a la pagesia catalana. Sense la condescendència que se’ns pressuposa a vegades a la gent de ciutat. No és el cas. Hem nascut a la ciutat per atzar, però el camp no ens ha quedat mai tan lluny com altres insisteixen a marcar-ho. Sabem d’on surt el que mengem i sabem com costa que surti. Coneixem el paisatge i l’estimem. Per això, gràcies infinites. Per existir, per protestar, per resistir. I gràcies també a qui no ha pogut més. Perquè en aquesta cultura de l’esprémer hem de comptar que no tothom és igual i que el més normal fora desistir tota l’estona. Qui no pot més no llença cap tovallola. Amb la tovallola podem eixugar les llàgrimes. Les seves i les nostres. Perquè compartim la tristesa i la ràbia. Als treballadors del camp els ofeguen. El paisatge es buida i la política de despatxos no trepitja la terra. Només per fer-se la foto.