El perd l'estètica, que és alhora marca de fàbrica però també una mica de cuirassa. Òscar Dalmau accedeix a una entrevista per repassar la seva trajectòria, a la qual hi acaba de sumar la baula d'un nou programa al 3Cat. Tot torna és una mirada irònica al passat que ens recorda com les coses canvien ben poc i el firma amb el seu habitual company d'armes, Òscar Andreu.

Quan va acabar la gira de l'àlbum :) (2022) omplint la sala Razzmatazz, Pau Vallvé (Barcelona, 1981) volia tenir "un any tranquil i sense estrès" per gaudir com cal "el procés de fer el disc nou". Aquest cop, no el faria tot sol assetjat per dubtes i inseguretats, sinó compartint reptes i alegria amb músics com Jordi Casadesús i Jordi Torrents Turre (el 66,6% de La Iaia). El resultat és Agorafília (2024), un disc que es publica tres mesos i mig després del memorable concert al Teatre Grec. I tot i el canvi d'estratègia, hi preval l'estil Pau Vallvé, aquell paio despentinat que va aprendre a fer cançons també quan estava content.

Hi ha tantes Núries Feliu com persones que van estimar-la. Si no, proveu-ho vosaltres mateixos: demaneu a algú que us la descrigui. No era només una cantant, però tampoc només una actriu. No era una intèrpret de jazz, ni una cantant de cuplet. No era una estrella de la cançó, però tampoc una ambaixadora de la cultura catalana. Era tot això i molt més a la vegada. Ser tan deliciosament inclassificable va jugar males passades a la cantant de Sants, que sovint va veure's reduïda a etiquetes simplistes que menystenien la seva personalitat polièdrica i expansiva.

“Parlo des del cor”, diu Òscar Dalmau cap al final de l’exposició Núria Feliu al Palau (Robert), que ell mateix ha comissariat. Aquest amor és present en una mostra que malda per fer justícia a tota “la dimensió d’un personatge molt interessant” que, com a cantant, “tenia un perfil únic a l’Estat” perquè abraçava des del jazz i el musical fins al bolero i el cuplet, i que va contribuir a “la normalització de la llengua a través de la música”. Fa la sensació que no ha volgut deixar fora cap detall perquè el propòsit era explicar tots els ets i uts de la vida artística de Núria Feliu (1941-2022). I el resultat és exactament això, el retrat de la dimensió artística pública d’una diva popular. Hi ha poca intimitat, potser perquè l’activitat pública de la Feliu era massa abassegadora.