L’home desafia el cel amb la ciència i la tecnologia. Des de finals del segle XX, els científics clonen rates, ovelles, vaques... A Una còpia, la dramaturga britànica Caryl Churchill (Londres, 1938) va fer un pas més enllà: la clonació humana. L’obra –que el 2007, cinc anys després de l’estrena a Londres, es va veure a l’Espai Lliure amb Andreu Benito i David Selvas– té les textures d’un thriller de ciència-ficció que, amb el pas del temps, cada cop és menys ficció. Churchill imagina un home que rep a casa la visita del fill i de dos clons d’aquest que ell mateix va encarregar. La proposta, magníficament dirigida per Raimon Molins, accentua el misteri sobre què va fer realment el pare amb el material genètic del fill, amb l’estil habitual de la dramaturga, farcit de frases entretallades, silencis i incògnites sense resoldre.

La tecnologia hi és, l'ovella Dolly va néixer el 1996. I la manca d'escrúpols, també. Només cal recordar el científic xinès He Jiankui, que ja fa sis anys va anunciar el naixement de dos nadons modificats genèticament de manera il·legal. Per tant, la proposta d'Una còpia, que s'ha estrenat aquesta setmana i es pot veure fins al 17 de març a la Sala Atrium de Barcelona, no parteix d'una fantasia impossible, de res massa llunyà perquè sigui versemblant. Explica la història d'un home que descobreix que és un clon, de l'original, d'una altra còpia i del pare de tots plegats, un individu que no només ho ha permès sinó que encarrega almenys un dels clons però no es fa responsable de res.