Quan el 2021 Riccardo Muti va dirigir per primera vegada en la seva dilatada carrera la Missa solemnis de Beethoven, va confessar haver estudiat la partitura des de principis de 1970 i que mai fins fa quatre anys va atrevir-se a dirigir el que per al director napolità és la Capella Sixtina de la música. També va definir-la com un Everest que havia trigat cinquanta anys a coronar. I és que fer el cim d’aquesta peça majúscula és arribar a un punt de no retorn del repertori simfonicocoral del nostre substrat cultural.

"L’Orfeó Català viu sens dubte un dels seus millors moments per la qualitat tímbrica de les veus integrants i per la implicació dels seus membres", afirmava fa uns dies el crític musical de l'ARA, Jaume Radigales. Ho deia a propòsit dels dos concerts al Palau de la Música amb el Balthasar Neumann Chor & Orquestra, sota la direcció de Thomas Hengelbrock. En el primer, el 13 de febrer, van interpretar el Rèquiem alemany de Brahms; i en el segon, el 14, la Simfonia núm. 2, 'Lobgesang', de Mendelssohn. Aquella col·laboració ha tingut recorregut a Hamburg, amb dos concerts: un el dissabte 17 a la històrica Laeiszhalle, i l'altre aquest diumenge a la sala principal de la flamant Elbphilharmonie. I com a Barcelona, un amb l'obra de Brahms i l'altre amb la de Mendelssohn, respectivament.

M’atreviria a dir que el geni de Mendelssohn encara no ha fet prou pòsit a casa nostra. Més enllà d’obres molt interpretades –com la música incidental per al Somni d’una nit d’estiu o el Concert per a violí, a més de les simfonies conegudes amb els noms d’Italiana i Escocesa– queda molt per descobrir d’aquest músic extraordinari, nen prodigi i reexhumador de l’obra de Johann Sebastian Bach.