La de Roseta Mauri és una d'aquelles biografies èpiques que ha quedat al marge de la història oficial, probablement per ser dona i ballarina. Però el pas del temps només fa que engrandir l'excepcionalitat d'aquesta important figura del patrimoni artístic català. Roseta Mauri era una pobra nena de Reus "que menjava coloms per sopar" i que acabaria sent, amb el seu talent i anys de sacrifici, un cas únic: la primera ballarina de l'Òpera de París, una figura influent de l'escena cultural parisenca de tombant de segle XIX al XX i protagonista de quadres dels grans pintors impressionistes, especialment Degas, Manet i Renoir. El Teatre Nacional vol contribuir a la seva popularització definitiva amb un espectacle multidisciplinari, La filla de l'aire, que inaugura la Sala Tallers del 2 al 19 d'octubre, amb direcció de Raimon Molins.

L’home desafia el cel amb la ciència i la tecnologia. Des de finals del segle XX, els científics clonen rates, ovelles, vaques... A Una còpia, la dramaturga britànica Caryl Churchill (Londres, 1938) va fer un pas més enllà: la clonació humana. L’obra –que el 2007, cinc anys després de l’estrena a Londres, es va veure a l’Espai Lliure amb Andreu Benito i David Selvas– té les textures d’un thriller de ciència-ficció que, amb el pas del temps, cada cop és menys ficció. Churchill imagina un home que rep a casa la visita del fill i de dos clons d’aquest que ell mateix va encarregar. La proposta, magníficament dirigida per Raimon Molins, accentua el misteri sobre què va fer realment el pare amb el material genètic del fill, amb l’estil habitual de la dramaturga, farcit de frases entretallades, silencis i incògnites sense resoldre.