El fotògraf Fadi A Thabet va captar una imatge que per si sola diu moltes coses: l’afany d’un exèrcit per destruir una infància, i la resistència d’una nena, l'Amira, que va sortir corrents de casa seva, perquè hi queien les bombes, amb una única cosa a les mans: els seus llibres de text, el seu futur. La història de l'Amira la recull Un crit pels infants de Gaza. Veus, imatges i testimonis del genocidi (Ara Llibres), coordinat i amb pròleg de Txell Feixas i Cristina Mas, que ahir es va llegir al Teatre Lliure. El llibre porta les veus de persones que des de la mateixa Gaza, però també des de fora, parlen d’aquesta infància sota les bombes i del fet que l’exèrcit d’Israel ha esborrat el futur d'unes 20.000 criatures i adolescents. Amb aquesta lectura, dirigida per Alícia Gorina, el Lliure se sumava a una acció solidària que forma part de la campanya Actua x Palestina.

Dos espectacles de formats gens convencionals construïts sobre les paraules. El sorprenent Manual per a éssers vius de la companyia emergent La Mula, que va arrasar amb el primer espectacle (Thauma) i la Història de l'amor dels veterans Agrupación Señor Serrano, que lluny de seguir per camins fressats busquen noves narratives amb una creació de títol ambiciós i resultats menys sorprenents.

L’activisme i la reflexió sobre qüestions socials són el segell de la companyia de Clara i Ariadna Peya. Les Impuxibles han tocat el tema de la salut mental (Suite TOC núm. 6), del suïcidi (Harakiri) i dels trastorns alimentaris (Fam) i a la nova proposta ens parlen de les addiccions en general i de les drogues en particular amb l’encertat títol de Caramel.

Per què consumim? L’espectacle de creació Caramel, una col·laboració entre Les Impuxibles i Pablo Messiez, posa el consum de drogues, lluny d’estigmes, sobre la taula de diàleg. Després de Suite TOC núm. 6, en què s’abordava la salut mental, la companyia formada per Clara i Ariadna Peya s’endinsa ara en un tema igual de personal i controvertit. “Sempre he jutjat el consum de la meva germana sense tenir en compte que jo he estat setze anys prenent antidepressius, sense que ningú m’assenyalés per fer-ho”, diu Clara Peya. I afegeix: “Tu consumeixes per escapar, connectar o perquè necessites un refugi i, al final, una droga legal fa aquesta funció de la mateixa manera que una droga il·legal”. L’obra serà del 6 de novembre a l’1 de gener al Teatre Lliure de Gràcia i el 8 de desembre al festival Temporada Alta de Girona. Totes les funcions ofereixen sobretítols i la funció del 22 de novembre comptarà amb traducció simultània de llengua de signes catalana.

El silenci dels morts és molt menys dolorós que el silenci dels desapareguts, diu l'italià Davide Carnevali en aquesta proposta d'enganyós teatre documental. Caldria afegir, però, que el silenci més insuportable alhora que culpable és el dels vius. El silenci d’aquells que no volen parlar, d’aquells que han preferit oblidar abans que assumir la responsabilitat individual o col·lectiva de les tragèdies polítiques com la que va patir Argentina entre 1976 i 1983 sota el poder de la dictadura militar o la d’Espanya des de la fi de la Guerra Civil fins al naixement de la democràcia.

Chévere és una companyia amb un compromís sociopolític claríssim. Els gallecs fa més de 35 anys que es dediquen a l’agitació cultural amb un teatre que en els últims temps s’ha decantat cap al teatre document amb espectacles de gran interès com Citizen, sobre Amancio Ortega i l’imperi Inditex; N.E.V. E.R.M.O.R.E., sobre la tragèdia del Prestige, o Curva España, amb el qual es van introduir en el true crime com a pretext per parlar del perenne caciquisme a Galícia, de la llei mordassa i dels territoris oblidats. La seva nova proposta utilitza la vida i el pensament de la nord-americana Helen Keller per fer una reivindicació dels drets dels discapacitats i un ingenu al·legat d’aires sindicalistes contra el capitalisme i les seves conseqüències entre les classes treballadores, sense obviar qüestions tan actuals com la guerra a Gaza. Només hi falta que soni La Internacional.

Tres actes i quatre hores i mitja de teatre per bolcar sobre l’escenari l’aclamada novel·la de mil pàgines de Francisco Casavella amb resultats força engrescadors gràcies a una àgil direcció i unes colpidores interpretacions. I amb les entrades exhaurides.

La voluntat de fixar-se en la realitat des d’un punt de vista crític, però no exempt de sentit de l’humor i fugint del realisme fins a arribar a la ciència-ficció. Seria una manera de definir la ja llarga trajectòria de la dramaturga d’origen argentí Victoria Szpunberg. Un teatre tot sovint ancorat en vides privades que il·lustren problemes socials de ressonàncies polítiques, com el drama de la gent gran que queda impossibilitada (El pes d’un cos, 2023) o aquest L'imperatiu categòric sobre les tribulacions d’una professora universitària d’ètica en situació més aviat precària a qui agradaria parlar de Kafka tot i que el currículum l’obligui a parlar de Kant, perquè ja se sap que l’imperatiu categòric no és opinable.

El sistema se't pot girar en contra en qualsevol moment, encara que no t'hagis desviat ni un mil·límetre del que la societat espera de tu. I encara que tinguis cinquanta anys i siguis professora de filosofia en una universitat de renom. "Clara G. no és gens antisistema, ha fet sempre el que havia de fer –diu la dramaturga Victoria Szpunberg–. És una dona ordinària, pacífica, estudiosa, obedient". Però de cop i volta es troba a la corda fluixa: té la menopausa, s'ha divorciat, sobreviu amb un contracte precari i l'estan a punt de fer fora del pis on viu perquè han venut l'edifici a un fons voltor. Tot plegat farà que es replantegi "algunes màximes morals que tots donem per bones". És el punt de partida de L'imperatiu categòric, una proposta escrita i dirigida per Szpunberg, amb Àgata Roca i Xavi Sáez com a protagonistes, que es podrà veure al Teatre Lliure de Gràcia del 28 de febrer al 24 de març.