No hi ha res innocent en fer confondre antisemitisme amb antisionisme. La semiòloga italiana Valentina Pisanty (Milà, 1969) es fa una pregunta força provocadora a l'inici d'Antisemita (Comanegra, amb traducció de Marta Nin): "¿Com és possible que en nom de la memòria de l’Holocaust hàgim obert col·lectivament de bat a bat les portes al retorn dels ultranacionalistes a Europa i a la seva conso­lidació a Israel?". Professora a la Universitat de Bèrgam i autora d'assajos sobre semiòtica interpretativa, contes de fades, humor, discurs polític, retòrica del racisme i memòria, analitza com ha canviat l'ús de la paraula antisemita. Pisanty defensa que la paraula antisemita "ha estat segrestada" per les dretes israelianes amb el suport de moltes organitzacions internacionals, encarregades oficialment de la lluita contra el racisme i l’antisemitisme. Tot, plegat, segons Pisanty, amb el vistiplau de gairebé tots els governs occidentals.

L'última cosa que qualsevol s'esperaria trobar al barri de Mea Sharim, l'epicentre de la comunitat jueva ultraortodoxa de Jerusalem, és una bandera palestina. Però n'hi ha. I unes quantes. A les balconades, pintades a les parets, en pancartes... i al coll d'alguns ultraortodoxos que, per motius religiosos, defensen la desaparició pacífica de l'estat d'Israel i la primacia dels palestins sobre la terra. "No és legal que Israel tingui un estat. Els sionistes no poden ni tan sols utilitzar el nom d'Israel", sosté el rabí Shimon Roth, mentre passeja pel barri empenyent el cotxet del seu fill petit.