Maria Verger va ser estigmatitzada per ser lliure i roja. Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Teresa Juvé van sobreviure a l’exili fent de dones de fer feines. A Dolors Orriols no li van deixar tenir carnet de periodista perquè, segons el règim, havia de tenir cura del fill i del marit. A Assumpció Soler li van fer la vida impossible per ser mare soltera. Joana Raspall va ser expulsada del cos de bibliotecàries. Elvira Augusta Lewi va desaparèixer.

Certament, el segle XX no és el segle d’Einstein ni de la bomba atòmica, és el segle de les dones. Aquí a Catalunya, el segle XX va ser prolífic en manifestacions feministes, que ens cal conèixer per construir un segle XXI encara més feminista. Sempre que no vulguem perpetuar aquest desgavell que és avui el món.

Sembla que fa només quatre dies que parlem de feminismes en plural, quan, com a moviment, “el feminisme” és la suma d’un munt de passes endavant que resulta impossible d'unificar en un sol full de ruta. Cada text fonamental i cada formulació teòrica ineludible surten d’un lloc i ens duen fins a un altre. Algunes d’aquestes destinacions són coincidents, mentre que n'hi ha d’altres que no. Això és “el feminisme”, una suma d’idees i idearis que han contribuït i contribueixen a reclamar per a les dones la igualtat de drets i d’altres millores en la seva condició.