“Bon dia, Andorra”, va dir la mezzosoprano Joyce DiDonato, amb un català americanitzat, davant centenars d’andorrans que aquest dissabte van omplir l’Auditori Nacional, a Ordino. No és gaire habitual que una estrella de la lírica internacional, considerada per molts la veu més poderosa de la seva generació, ofereixi un concert gratuït en una sala relativament petita. DiDonato, que ha guanyat tres premis Grammy i es mou per la Metropolitan Opera House de Nova York com si fos casa seva, té una veu rigorosa, una expressivitat que conjuga emoció i ironia, una presència escènica implacable i una curiositat musicològica que l’empeny a cantar repertoris poc canònics i sovint arriscats. “Ens preocupem massa per les grans obres i ens oblidem de passar-nos-ho bé”, va lamentar la mezzosoprano, que, acompanyada pel pianista Craig Terry, va presentar un programa eclèctic, amb una primera part més exigent (l’Arianna a Naxos, de Joseph Haydn, i tres de les dotze Tonadillas d’Enric Granados) i una segona part torrencialment divertida, amb obres de Duke Ellington, Astor Piazzolla, Gene Scheer, George Shearing, Giuseppe Giordani, Alessandro Parisotti i Giuseppe Torelli.