En un poble del País Valencià on la supervivència és l’únic horitzó vital dels perdedors de la Guerra Civil, una mestressa de casa talla amb cura les closques de les peles de taronges i les remulla en aigua perquè s’estovin; després les sofregeix i les barreja amb una pasta de farina barata. Aquesta “truita de patates sense ous ni patates” és una de les “receptes de la fam” que Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982) va descobrir mentre investigava com portar a la pantalla el món que descrivia Rafael Chirbes a la novel·la La buena letra. “Per a mi era molt important donar-li valor a la fam, una de les coses més dures que hi ha –explica la directora–. Però he de dir que la truita de closques de taronja no és tan dolenta com sembla; la vam cuinar i no està malament”.

Potser per suggestió del títol, La buena letra convida que ens fixem en la seva cal·ligrafia. Estem davant d’un relat d’escriptura fílmica equivalent a la lletra lligada d’aquells temps en què hi havia més gent que sabia escriure amb ploma que no pas amb teclat. És a dir, que la directora sevillana Celia Rico Clavellino escriu amb imatges des de la pulcritud i l’elegància, des de la sobrietat i el classicisme. Però, ai, també escriu com si ho estigués fent amb una llibreta de ratlles. És a dir, sense sortir de les pautes marcades per moltes altres obres anteriors. Així que, voluntàriament, La buena letra és una pel·lícula que opta per un realisme clàssic, entenedor i prosaic, però també despersonalitzat.

Explica la directora Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982) que per a ella hi ha dues maneres d'escriure una pel·lícula: des de la cicatriu o des de la ferida. El seu aclamat debut, Viaje al cuarto de una madre (2018), sobre una filla (Anna Castillo) i una mare (Lola Dueñas) que han d'aprendre a separar-se, estava escrit des de la cicatriu d'haver abandonat la seva terra per viure a Barcelona, i els canvis que això comporta en les relacions amb la família. Però el seu nou llargmetratge, Los pequeños amores, que s'ha presentat aquest dilluns al Festival de Màlaga i divendres arribarà als cinemes, sorgeix d'una ferida encara oberta: el que sent quan als quaranta-i-pocs anys, sense fills, pensa en el futur. “Volia parlar més de la vida que de la no-maternitat –matisa–, del que pensàvem que ens passaria i no ha passat. Però el punt de partida és una pregunta que a tots ens fa vergonya formular, perquè sembla un pensament arcaic i egoista: què ens passarà quan siguem grans i no tinguem fills que tinguin cura de nosaltres. I sí, els fills no es tenen com a garantia de futures cures, i ningú sap què passarà en el futur, però això no treu la por”.