Fa calor, avui, quinze de juliol, que escric aquest paper. Quan jo era jove era sant Enric. Ara ja no. L’han traslladat al dia tretze, em sembla. Tot canvia. Menys la calor, que aquests dies és sufocant, enganxosa. Hi ha com una llosa d’humitat que pesa dalt del cel de Barcelona. Amb prou feines surto de casa, per la calor i per la feinada que tinc perquè estem deixant el pis de la capital i la capital mateixa. Un tip de fer paquets, d’encapsar llibres, d’estripar papers inútils. Quan un és desordenat troba sorpreses als llocs més insospitats. Ahir, per exemple, em va sortir, enmig d’altres papers, una llarga carta de Modest Prats que no recordava ni de lluny. Com que li vaig dedicar el meu llibre Les ciutats i li vaig enviar, em contestava fent-ne una lectura llarga i minuciosa. La dedicatòria especificava que era “venjant-me d’un pròleg de fa anys”, ell començava dient que no hi entenia res d’això de la venjança. Que ell no ho era, de venjatiu. És clar que la meva venjança era cum grano salis, és a dir, una mica irònica i gairebé metafòrica. Ell, en aquell pròleg de feia anys, em recriminava que em mirava massa el melic, que em contemplava massa, i em recomanava que sortís al món de les coses reals. Ara Les ciutats portava un epígraf de Carles Riba: “dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats”. La venjança era un llibre en què es parlava d’homes i ciutats, és a dir del món real. Em va emocionar trobar aquells dos fulls, escrits a dues cares, amb la seva lletra menuda de perfectes línies paral·leles. Eren uns anys que, de cop, tornaven des del fons del passat i de la nostra relació personal, llavors encara incipient. Amb els anys es va anar intensificant i vam arribar a ser amics de debò. Però no hi va haver cap més carta com aquella, perquè l’escriptura es va canviar en paraules parlades. Vam viatjar, vam parlar molt i ara veig que les paraules se les endú el vent, com diu el tòpic. Les cartes queden i aquesta que m’ha sortit ara remenant papers antics me n'ha fet enyorar d’altres no escrites mai. Ja s’han perdut per sempre aquells temps de les correspondències. Aquell parlar sospesant les paraules, aquell desig de l’exactitud, aquell pensar que quedava fixat en l’escriptura.

El 29 de març es compliran deu anys de la mort de Modest Prats i Domingo, una figura polifacètica que va ser capellà, teòleg, filòleg i professor universitari, a més d'un activista per la llengua, el catalanisme i la democràcia. Com a filòleg va ser molt reconegut i entre les seves obres en destaquen dues: la Història de la llengua catalana (que es va publicar en dos volums, el 1982 i el 1996), amb Josep Maria Nadal –i que els va valdre guanyar el premi Lletra d’Or–, i El futur de la llengua catalana (1990), amb Albert Rossich i August Rafanell, un llibre que reflexionava sobre el futur incert de la llengua catalana i que en el seu moment va causar molt de rebombori. “Aquest homenatge a Modest Prats també vol ajudar, modestament, a reflexionar sobre el futur de la llengua i a recuperar aquest crit d’alerta que van fer fa més de 30 anys. Aquest llibre va crear un estat d'opinió important, aleshores”, diu Josep Maria Fonalleras, escriptor i portaveu de la Comissió d’Amics de Modest Prats, que, juntament amb l’Ajuntament de Girona i amb la col·laboració de la Universitat de Girona (UdG), commemoraran el desè aniversari del traspàs de Prats.