No em canso de recordar-ho: per obligació i per convicció l’Espanyol ha de ser un club de planter. Per obligació, perquè, més enllà dels excedents d’un empresari xinès, no té cap suport econòmic ni financer que li permeti competir amb els clubs amb els quals –en una situació normalitzada– hauria de competir. Per convicció, perquè aquest és l’únic relat compartit per tots els pericos i l’únic que ens pot fer créixer. La millor manera de fer tangible la indiscutible catalanitat del club és que el gruix dels seus jugadors siguin del planter. Davant del catalanisme retòric, el catalanisme dels fets. Ajudar, tenir cura i mimar els clubs del conjunt del país i els jugadors del futbol base sense posar sobre la taula grans xifres ni amb l’arrogància de qui es creu l’amo de tot.

Óscar Melendo no serà un one club man a l’Espanyol. El club blanc-i-blau ha fet oficial aquest dijous que el menut migcampista esquerrà finalitza la seva etapa a l'entitat després de 19 temporades. Melendo, per tant, no renovarà el contracte que expira aquest 30 de juny. El migcampista és un club del planter, ja que va entrar a l’RCDE Escola el 2003 amb sis anys, sent l'únic jugador que ha arribat des d'allà al primer equip. La falta d’entesa es deu a dos motius, un d'econòmic i un altre d'esportiu. El club li oferia renovar per un milió d’euros bruts a l’any, però ell reclamava una xifra sensiblement superior. “Se li va fer una proposta, però la seva situació està aclarida i tancada des de fa temps”, va admetre fa pocs dies el director esportiu, Domingo Catoira. 

"L'edat només és una xifra del carnet d'identitat", acostumava a dir Diego López quan se li preguntava per com se sentia físicament a mesura que s'acostava als 40 anys. El porter gallec posa fi a la seva etapa a l'Espanyol després que el club hagi decidit no renovar el contracte que expirava aquest mes de juny. El gallec, que volia continuar a l'entitat almenys un any més, s'acomiadarà del club i de l'afició dilluns vinent, 13 de juny, en un acte a l'RCDE Stadium. S'acaba, així, una brillant etapa de sis anys en què Diego López ha aconseguit estar a l'altura de les expectatives generades. Va arribar el 2016 amb 35 anys, procedent del Milan, i en marxa amb 40 després d'haver firmat els rècords d'imbatibilitat de l’Espanyol a Primera (586 minuts), a Segona (538) i a l’Europa League (374). El gallec, que fa poques setmanes assegurava que se sentia amb forces de continuar jugant, ajornarà de moment la retirada i buscarà un club on poder continuar la seva carrera esportiva.

En una estratègia elemental de supervivència, a qui Déu Nostre Senyor no ens havia donat l’atribut de la bellesa —el més injust i mal repartit de tots— no ens quedava més remei que desenvolupar altres virtuts. L’única esperança d’enamorar algú era sent els més simpàtics, els més loquaços o els més ocurrents. No era una tria: ben aviat vam descobrir que només explotant la bellesa interior —un eufemisme que, com tots, fa el que pot— teníem alguna possibilitat d’agradar.

El millor que podem dir d’aquesta temporada és que s’ha acabat. Veient les llàgrimes de Granada podríem afegir que hem acabat sense patiment, però em nego a viure amb alegria la mediocritat d’un catorzè lloc amb un joc ben trist. Ara toca tornar a il·lusionar-se amb aquella inconsciència tan infantil –i, per tant, tan futbolística– que vincula novetat amb millora. Serà un estiu llarg i mogut. De moment, ja sabem que Morlanes, Herrera i Loren tornen als seus equips a oferir-los tardes de glòria. Bon vent i barca nova. Morlanes semblava que sí, però només una mica i res. Yangel Herrera s’ha acabat convertint en la meva obsessió: quina manera de prendre’ns el pèl! Loren ha complert les expectatives: no n’esperàvem res.

El cap de setmana del 22 de maig, d’aquí tres mesos, l’Espanyol tancarà la Lliga 2021-22 visitant el Nuevo Los Cármenes. A l’expedició per viatjar a Granada hi haurà diverses cares que, amb total seguretat, viuran l'últim partit com a espanyolistes. I és que en els pròxims noranta dies, l’àrea esportiva blanc-i-blava haurà de decidir què fa amb fins a 10 jugadors que formen el front d’atac de l’actual equip. 

Encara queden uns mesos per al final de temporada, però és ara quan s’està decidint el que serà l’Espanyol dels pròxims anys. Tot i la crisi de joc i resultats del mes de gener i el Tourmalet de febrer, crec que acabarem la temporada havent complert el trist objectiu marcat pels dirigents del club: continuar a Primera Divisió. Per tant, quan considero que ara ens estem jugant el nostre futur, no penso en els resultats esportius immediats sinó en dues decisions que el determinaran. Óscar Melendo –únic jugador de la història del club que ha arribat al primer equip havent començat a l’escola del club– i Rufete –director esportiu– acaben contracte a final de temporada i, per lògica i per rumors, ara s’està decidint la seva continuïtat. Tot apunta que el migcampista marxarà i el responsable esportiu es quedarà. Dos motius per estar molt preocupat.

Óscar Melendo s’afegirà aquest dissabte a una extensa llista de futbolistes que podran negociar la seva sortida a un altre club de franc a partir del pròxim 30 de juny. L’Espanyol li va traslladar fa uns dies la seva intenció d’asseure’s per tractar la seva renovació més enllà del 2022, però a hores d’ara les parts encara estan lluny d’assolir un acord. El jugador i el seu entorn coneixen els plans del club, però no serà fins als pròxims mesos que la possible continuïtat del mitjapunta de Sant Adrià del Besòs s’anirà parlant i negociant. 

Óscar Melendo es va convertir, el novembre del 2016, en el primer jugador format a la RCDE Escola que va arribar al primer equip de l’Espanyol després de passar per totes les categories del planter blanc-i-blau. Quique Sánchez Flores li va donar l’oportunitat per saltar a l’elit i Rubi va saber treure'n la millor versió, però als 24 anys afronta un curs crucial per al seu futur: no juga, el mercat li ha afegit competència i l’estiu vinent acaba contracte. 

Això serà més difícil del que en algun moment hem arribat a pensar. No és cap sorpresa: les millors plantilles guanyen més sovint, però no guanyen sempre. I molt pocs cops ho fan amb facilitat. A això hi podem afegir els ingredients que no per repetits deixen de ser veritat: la mala sort (dilluns un altre pal), els arbitratges desfavorables, la “mala sort” amb el VAR (dilluns un altre gol anul·lat, aquest cop amb justícia) i la manca de caràcter del grup i l’entrenador. Però per canviar la dinàmica de resultats no podem incidir en cap d’aquests factors. El que sí que es pot fer és canviar peces. Tot i que ens hem après un onze que molts pensàvem que era el millor, els resultats no ho confirmen. Per tant, toca canviar. Aquestes són, per ordre d’importància, les meves propostes.

Les alarmants xifres de gols anotats i rebuts –les pitjors de tota la Lliga– evidencien que l’Espanyol pateix un curtcircuit en la producció ofensiva i una no menys preocupant fragilitat defensiva. És públic i notori que els blanc-i-blaus enyoren, i molt, un davanter amb les xifres de Borja Iglesias o Gerard Moreno. Però la responsabilitat ofensiva no només recau en el punta de torn. Els periquitos han perdut les ales, i sense és molt complicat volar. Entre els quatre extrems d’aquest curs (Vargas, Wu Lei, Melendo i Piatti) només han sigut capaços de fabricar un gol i dues assistències. I cal matisar que l’única diana va arribar en un partit en què el xinès actuava com a davanter centre.

“No som els millors però tampoc som els pitjors”, va reflexionar Pablo Machín després de caure al Wanda Metropolitano. Amb el tècnic sorià, l’Espanyol va viure alguns passos endavant, però en els últims partits a la Lliga ha patit un preocupant estancament que l’han portat a ser el pitjor equip a les àrees: el més golejat (23 gols en contra, els mateixos que el Betis) i el menys golejador (7 dianes a favor, les mateixes que Leganés i Celta, els altres dos equips en descens). Uns registres que expliquen per què l’equip blanc-i-blau fa setmanes que està en posicions de descens.

En la tercera temporada al primer equip de l’Espanyol, Óscar Melendo (Barcelona, 1997) ha trobat amb Rubi la continuïtat i l’estil que li permeten brillar i jugar amb la mateixa confiança amb què despuntava al filial. Atrevit a la gespa i introvertit fora del camp, reconeix que li agrada assumir responsabilitats en un moment de forma força dolç, i anticipa que afronta amb ganes de derbi al Camp Nou. “Ara que estic jugant, estaria bé no refredar-me”, bromeja abans de començar l’entrevista a la graderia del camp principal d’una Ciutat Esportiva Dani Jarque que l’ha vist créixer des de l’RCDE Escola.

Durant pràcticament tota la temporada, fins a finals de gener, Rubi va anar alternant peces com Piatti, Baptistão, Hernán i Sergio García com a acompanyants de Borja Iglesias en el trident ofensiu. Aquests quatre futbolistes estaven cridats a ser els socis del gallec i a tenir un pes cabdal en la responsabilitat del gol, però el cert és que la seva aportació en xifres ha sigut força pobra fins ara: 3 gols i 2 assistències el brasiler en 1.561 minuts, 2 gols i 1 assistència del del Bon Pastor en 1.437, 2 gols i 2 assistències de l’argentí en 1.247 minuts, i 2 gols i 1 assistència del paraguaià en 669 minuts. En total, 9 dianes i 6 passades de gol entre quatre davanters que s’han repartit 4.914 minuts entre la Lliga i la Copa. De moment, l’únic dels atacants blanc-i-blaus que presenta unes xifres notables és el Panda, que, tot i ser l’únic que ha jugat regularment en la punta d’atac, ha capitalitzat la faceta golejadora (14 dianes i 2 assistències en 2.548 minuts).

En la prèvia del derbi l’Espanyol havia anunciat el partit com una lluita entre David i Goliat. Però ningú s’esperava que l’heroi fos precisament un dels blanc-i-blaus més menuts, Óscar Melendo. El de Sant Adrià de Besòs, que fins dimecres només havia disputat 272 minuts aquest curs, va firmar contra el Barça la seva primera diana com a professional. “És un dels dies més feliços de la meva vida. En tenia ganes, tant de bo en siguin molts més. L’hi dedico a tota l’afició i als meus companys”, va reconèixer un Melendo eufòric després del partit. L’anterior gol l’havia firmat fa un any, el 22 de gener del 2017, contra l’Eldenc a la segona B.

Dimecres, nois que estan a punt d’acabar el batxillerat van viure un fet que des que feien primer de primària no havien vist. Després d’onze anys, hem tornat a guanyar el Barça. I el meu primer pensament és per als nens periquitos. Demà podran rescabalar-se mínimament de la pressió (i massa sovint de les humiliacions) que pateixen per estar en absoluta minoria a les aules. Ho faran amb prudència, perquè saben que la normalitat és l’altra. Han d’aprofitar una oportunitat insòlita, però tampoc s’han de passar: en la mesura que és insòlita millor portar-se una mica bé.

L'Espanyol ha presumit de futbol base amb l'acte de presentació de les renovacions d'Aarón Martín, Marc Navarro i Òscar Melendo, que han viscut un dia especial davant de representants de tots els equips del futbol base blanc-i-blau, que han vist referents en els quals fixar-se.

Óscar Melendo ha arribat a un acord per renovar amb l'Espanyol fins al 30 de juny del 2022. El migcampista passarà a tenir una clàusula de 40 milions d'euros i a partir de la temporada vinent tindrà fitxa i dorsal del primer equip.