Poques setmanes abans que entri en vigor la modificació del reglament d'estrangeria, el departament de Drets Socials ha suprimit el Programa de Mentoria Social per a persones refugiades i demandants d'asil que funcionava des del 2017. L'aturada, en principi, és de caràcter temporal i la direcció general de Migracions i Refugis la justifica per la necessitat de prendre's un temps de "reflexió profunda" per reformular la iniciativa i adaptar-la als "objectius i intervenció que preveuen els nous perfils de persones amb necessitats de protecció internacional". Ara bé, entre el sector ha sorprès la decisió. D'una banda, perquè hi havia un compromís verbal perquè continués. De l'altra, perquè arriba en vigílies del 20 de maig, quan el govern espanyol endurirà els requisits per a les persones que estiguin esperant una resolució a la demanda d'asil.

Avui publiquem un editorial amb un títol que anys enrere no s’hauria entès, almenys amb la vehemència tipogràfica amb què l’hem escrit:

En cercle, a l'ombra d'un porxo abandonat, es presenten d'un en un davant del mar cristal·lí: "Soc en Salah [nom fictici], i vinc de Síria. Sé nadar bé", exclama amb orgull un jove de físic atlètic. Són gairebé trenta avui al curs de natació que organitza Yoga and Sports With Refugees, una ONG activa des de 2018 a l'illa grega de Lesbos. La platja reflecteix el sol de la tarda de juliol en un blanc encegador. Tots s'han posat el banyador, alguns porten les ulleres de natació. "Soc en Hussein [nom fictici], soc de l'Iran i no sé nedar", diu un jove alt i prim estrenyent els braços. "Soc en Hassan [nom fictici], soc de l'Afganistan i sé nedar més o menys bé", diu un altre somrient, amb un eloqüent gest amb la mà. Tots junts van a l'aigua acompanyats per instructors de natació, un parell d'ells ja amb aletes i fent bromes amb imitacions de pas militar. Es divideixen en grups segons els nivells, des de principiants que han de familiaritzar-se amb l'aigua fins a nedadors més experts que volen perfeccionar-se. Alguns es queden a la costa: "Entrem a poc a poc, no hi ha pressa", diu en Salah, ja dins l'aigua fins a la cintura, mentre segueix amb la mirada els passos insegurs dels seus companys.

L'octubre marca a les Canàries un punt d'inflexió amb més de 10.500 migrants arribats des de la costa africana i amb tota seguretat se superaran les xifres rècord de la gran crisi dels cayucos del 2006. En les dues primeres setmanes del mes hi han arribat més de 10.500 persones, i des del començament d'any la xifra de supervivents augmenta a unes 29.000 persones, entre les quals milers de menors d'edat. Com fa sempre el govern espanyol quan hi ha arribades excessives en un punt, fa setmanes que està distribuint aquestes persones per les Canàries i també per la Península. De moment, ja són 1.988 les que s'han traslladat fins a Catalunya per ser ateses per entitats integrades en l'anomenat sistema d'acollida estatal. A banda, hi ha una trentena de menors d'edat que anaven sense cap adult de referència que han entrat als centres per passar a ser tutelats per la DGAIA.

Fracàs. Aquesta Europa obsessionada amb la seva seguretat és la responsable d’haver edificat la frontera més perillosa del món, a cop de lleis insolidàries, que violen tractats internacionals. No hi ha seguretat possible si es construeix sobre la vulneració dels drets dels més febles, ni blindatges prou alts per amagar la responsabilitat d’acollir.

Davant de l’èxode més ràpid des de la Segona Guerra Mundial, la resposta de la Unió Europea va ser unànime: es donaria protecció a tots aquells refugiats ucraïnesos que fugissin de l’agressió russa. Així, en pocs dies, es va posar en marxa la Directiva de Protecció Temporal, que permetia garantir la protecció temporal de forma col·lectiva (sense les llargues esperes que caracteritzen els procediments d’asil) i donar accés a un conjunt de drets, inclosos el dret a treballar, a l’educació i a la sanitat. 

“Em van dir que estarien a casa un màxim de quatre setmanes, mentre es tramitava la documentació, i que rebria tota l’ajuda i el suport que necessités”, recorda Nina Llach, una psicòloga de 49 anys que viu a Ripoll. Quan va esclatar la guerra d’Ucraïna va decidir que havia de fer alguna cosa per ajudar els refugiats i es va oferir per acollir-ne a casa, aprofitant que hi havia una expedició dels Bombers de Girona que n'anava a recollir. Però la realitat ha quedat molt lluny de les promeses que li van fer en les reunions prèvies. Fa gairebé dos mesos que va rebre una mare i tres noies joves, i pràcticament no ha tingut cap suport per cobrir les necessitats bàsiques de les ucraïneses. El pla estatal d’acollida de refugiats preveu assistència per als exiliats, però cap administració ha establert una línia d'ajuts per a les persones que han acollit a casa els que fugien del terror bèl·lic.

“Quan juguem veig que estan feliços, però de vegades es posen tristos i no sé què puc fer per ajudar-los”, li confessa en Yaros, de 9 anys, a la seva tutora, la Dolors Planas, que li respon: “No cal fer res, l’important és que sentin que estàs al seu costat per al que necessitin, sigui riure o plorar”. El Yaros –que és el diminitiu de Yaroslav– va néixer a Kíiv (Ucraïna) i ara exerceix d’amfitrió –i traductor– dels seus nous companys d'escola: el Roman i el Bohdan (els seus cosins de sis i nou anys), i de la Iarina, de deu anys, que és la filla del seu padrí. A principis de mes, els tres infants van arribar amb les seves mares, la Natàlia i l’Olèsia, fugint de les bombes i el terror de la guerra, i s’han instal·lat a la masia de la família Bilinsky, que fa quatre anys que viuen a Arbúcies (la Selva).

Tot just esclatar la guerra d’Ucraïna, Nicci Mende i el seu marit van entrar a internet per buscar com ajudar les famílies refugiades que estaven arribant a Catalunya. A ell, nord-irlandès establert a Badalona, la situació el commovia especialment perquè li recordava la seva infantesa al Belfast del conflicte sagnant. Amb quatre passos es van inscriure en una web, hi van deixar les dades personals i van informar que parlen castellà i anglès i que tenen lliure una de les dues habitacions del seu pis. Molt aviat, a l’altra banda d'internet ja llegien el missatge l’Anna i l’Igor, un matrimoni d’Odessa amb dos fills de vuit i cinc anys que s’havia quedat bloquejat a Catalunya, on eren de vacances.

Iaroslav Barakhov va venir amb la seva parella a passar uns dies de vacances a Barcelona i des d'aquí han vist com esclatava la guerra al seu país. Tenien previst tornar cap a Ucraïna aquest dimarts, 1 de març, després de deu dies de turisme per Catalunya que s'han convertit en un malson. "El meu cor està amb Ucraïna, però no vull tornar-hi", explica amb pena. Ara passaran uns dies a l'alberg de Vic, juntament amb una quinzena de compatriotes a qui, com ells, la guerra els ha agafat de vacances. "Vull plorar i no puc tornar a casa", relata. No sap quan podrà tornar a Ucraïna ni com serà el país quan hi torni.

Les restriccions a la mobilitat derivades de la pandèmia han frenat l'arribada d'immigrants i demandants d'asil a Barcelona en la primera meitat de l'any. N'arriben menys, però els que ja estan instal·lats a la ciutat necessiten més ajuda perquè són dos dels col·lectius que més han patit la crisi socioeconòmica. Fins al SAIER, el servei municipal especialitzat que els atén, han arribat més de 10.300 persones durant el trimestre, que tot i ser un 7% menys respecte al mateix període del 2020, impliquen un lleuger augment de l'activitat assistencial per l'especial "vulnerabilitat i complexitat" amb què han quedat, ha explicat el regidor de Drets de Ciutadania, Marc Serra.

Arran de l’arribada al poder dels talibans a l'Afganistan i les greus conseqüències que té per a la societat civil, diferents associacions i institucions culturals catalanes impulsen Cultura per l'Afganistan, un moviment perquè es faci "un corredor humanitari i s'ajudi a fer venir artistes afganeses a Catalunya". En un manifest que ja compta amb un parell de centenars d'adhesions es detalla que "l’objectiu és fer una crida als nostres governants per comprometre’s en la defensa dels drets humans i en la promoció de la cultura afganesa al nostre país i enllà de totes les fronteres, així com impulsar una sèrie d’accions per ajudar a la sortida, l'acollida i el reconeixement de refugiades polítiques a les artistes i intel·lectuals afganeses, en especial dones i membres d’altres col·lectius en situació de vulnerabilitat".

La vicepresidenta i consellera d'Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, ha reclamat aquest dimarts a la delegada del govern espanyol al País Valencià, Gloria Calero, la regularització administrativa dels migrants arribats amb el vaixell Aquarius l'any 2018 a través de la figura d'autorització de residència per raons humanitàries recollida al reial decret 1325/2003. Aquesta norma regula el règim de protecció temporal en cas d'afluència massiva de persones desplaçades.

A Espanya es va aprovar una de cada vint sol·licituds d’asil l’any passat. És una de les principals conclusions de l'informe anual publicat per la Comissió Catalana del Refugiat (CCAR), que recull que de les més de 88.000 peticions de protecció internacional que l'estat espanyol va rebre el 2020, només es van resoldre favorablement un 5% del total –és a dir, uns 6.000 expedients–, lluny del 33% de la mitjana dels països de la Unió Europea. Alhora, Espanya va autoritzar la residència per raons humanitàries a prop de 41.000 persones, la majoria de les quals procedents de Veneçuela.

El febrer de l’any 2017 mig milió de persones van assistir a una manifestació a favor de l’acollida de les persones refugiades a Barcelona. El clam de “obriu fronteres, volem acollir” es va fer sentir amb força durant aquells dies. Per això, el mateix any 2017 la Secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va impulsar un programa dirigit a les persones refugiades a partir de la mentoria, que ha involucrat fins a dia d’avui 1.635 persones, entre persones mentores i refugiades.

Treballaven en l'economia informal en sectors com les cures o la restauració i quan el covid va obligar a aturar-ho tot es van quedar sense res. Ni atur ni el coixí temporal d'un ERTO. Aquesta vulnerabilitat, que va afectar especialment persones estrangeres que feia poc temps que es buscaven la vida a Catalunya, explica en bona part que, tot i el tancament de fronteres i la caiguda de la mobilitat internacional a causa de les restriccions sanitàries, el  Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (Saier) de Barcelona gairebé no hagi notat un descens de l'activitat el 2020. En total va atendre 19.001 persones. i això representa una baixada de només el 8% en relació amb les 20.620 que va assistir l'any anterior.

Les migracions no sempre són el que semblen. Aquest divendres, Dia Internacional del Migrant, cal tornar-ho a recordar. És cert que sempre hi ha una certa divergència entre percepcions i fets. O que els fets sempre són susceptibles de múltiples interpretacions. Però en l'àmbit de les migracions aquesta discrepància sovint és abismal i ens porta a polítiques purament simbòliques, que responen més a aquestes percepcions que a fets concrets i contrastats. D'aquí que el professor holandès Hein de Haas parli dels "mites" de les migracions.

Fabrice Leggeri, director de l'agència de control de les fronteres europees Frontex, ha negat aquest dimarts qualsevol implicació amb les devolucions en calent de persones migrades a la ruta que separa Grècia i Turquia. Un grup de mitjans com Der Spiegel y Bellingcat va publicar el 23 d'octubre una investigació que acusava guardacostes grecs de retornar a aigües turques vaixells de persones refugiades que intentaven arribar a Grècia i, a més, revelaven a través de material gràfic i correus electrònics que diversos agents de Frontex hi estarien involucrats. L'agència europea ho nega, després d'haver conduït una investigació interna i que el seu president hagi sigut interrogat pels membres de la comissió de Llibertats, Justícia i Afers Interiors de l'Eurocambra (LIBE).

El brutal desallotjament policial d'una acampada de migrants a la cèntrica Place de la République de París, dilluns al vespre, ha desencadenat la polèmica a França. Els greus incidents van tenir lloc hores abans que, aquest dimarts a la tarda, s’aprovés, en primer lectura, l’anomenada llei de seguretat global que prohibeix enregistrar i difondre imatges de les actuacions de les forces de seguretat. Per aquesta raó, els vídeos dels agents pegant a refugiats pacífics i perseguint la gent –inclosos periodistes– a cops de porra i amb gasos lacrimògens han obligat el ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, a reaccionar. En una piulada ha qualificat les imatges de "sorprenents" i ha demanat un informe dels fets als responsables de l'operatiu.

Manuel Capa és mariner de Salvament Marítim. L’any 2018, el sindicat CGT, del qual és delegat sindical, el va alliberar per treballar en millores laborals del col·lectiu. Durant dos anys, la seva feina ha consistit en informar sobre els efectes d’haver sotmès el cos al comandament de la Guàrdia Civil, no només en les tripulacions, sinó sobretot en les persones migrants. A l’octubre Capa es va reincorporar als rescats amb la Guardamar Polimnia, que ara està destinada a Puerto Rico, Gran Canària, a cinc minuts del moll d’Arguineguín.