Maria Sellés (Barcelona, 1990) és una de les fundadores de l'Associació de Filles i Fills de Donants, que entre els seus objectius té acabar amb l'anonimat dels donants de gàmetes que la llei blinda perquè els nascuts d'aquestes donacions —com Sellés— tinguin l'opció de saber quins són els seus orígens genètics. La seva mare li va explicar des de petita que havia nascut a partir d'una inseminació artificial, "sense els eufemismes que algunes famílies utilitzen", i ella sempre havia tingut preguntes sobre qui era el seu pare biològic. Fins a l'adolescència. "Quan vaig entendre que no podia saber qui era el meu pare, vaig deixar de preguntar".

Biòloga de formació, Laura Rabinad es va interessar per la reproducció assistida perquè li agradava el contacte directe amb els pacients. Ha treballat durant més de deu anys en laboratoris de reproducció assistida i des de fa un temps treballa pel seu compte acompanyant els processos reproductius de dones i parelles, àmbit que ha pogut fusionar amb la seva formació com a psicòloga per fer un abordatge més integral. Amb la il·lustradora Pepa Ràfols ha publicat el llibre Quan la vida comença in vitro, un conte infantil per explicar la reproducció assistida des de l'òptica de les persones nascudes amb aquesta tècnica. El llibre va néixer "arran de la dificultat" que veien "per explicar temes relacionats amb la reproducció assistida, sobretot pel que fa a la donoconcepció (concepció amb òvuls o esperma de donant)".

La història ha sorprès França: almenys 27 persones comparteixen pare biològic, un home que va ser donant d'esperma durant anys a diferents bancs de semen –públics i privats– de tota la geografia francesa aprofitant la manca de control que hi havia fa algunes dècades. Els experts calculen que podria haver-hi unes 300 persones nascudes de l'esperma del mateix home, un autèntic "donant en sèrie" del qual no es coneix la identitat.