El Partit Popular d’Alejandro Fernández va triplicar el nombre de vots del 2021: de 109.000 a superar els 340.000. Els populars van sumar 15 escons i van multiplicar per cinc l’irrisori resultat dels últims comicis autonòmics, quan, també amb Fernández al capdavant, van treure només tres diputats. Aquesta vegada, el blau va resistir el verd de Vox, i d’aquesta manera els bons resultats a Catalunya de la formació liderada per Fernández suposaran una alenada d’oxigen per a Alberto Núñez Feijóo.

Pere Aragonès agafa la fotografia on surt de menut amb els seus avis, l'Antonio García i la Juana Ridao, i somriu. "Crec que era un dia de Sant Joan a casa seva –explica–. Quan vaig entrar per primer cop al Palau com a president, m'hauria agradat que hi fossin per veure com el net d'aquells immigrants que van arribar sense res a les butxaques era president de Catalunya", recorda.

"Si hagués nascut ara, seria artista", explica Jéssica Albiach quan parla de la seva àvia materna, la Lola. La recorda cantant per casa, omplint d’alegria la llar. "Sempre cantava. Especialment cançons de Concha Piquer. Era d’aquelles que, si anaven a una boda, es posava a cantar", recorda la candidata de Podem a les eleccions, que guarda un record dolç d’aquella dona amb qui va passar tantes hores. "La mare em va tenir molt jove i es va separar molt jove. Com treballava, jo passava moltes estones a casa dels meus avis. L’àvia Lola i el seu marit, l’Antonio, vivien amb la meva besàvia en una d’aquelles cases on hi havia alegria. La Lola es feia amb les veïnes, tenia la porta oberta", rememora sobre la casa de València on va passar tants dies.

Fa anys que el Síndic de Greuges i les entitats socials adverteixen de les traves administratives que ajuntaments catalans de tots els colors posen per empadronar els veïns que no tenen permís de residència ni un domicili fix o que viuen rellogats en habitacions. Bàsicament, a l’hora de demanar el registre al padró, els afectats es troben amb un catàleg de requisits diferents a cada consistori: des de la titularitat de l’habitatge o el contracte de lloguer fins al nombre d’ocupants, passant per la cèdula d’habitabilitat o per disposar d’una autorització per residir al país. 

Els fets del 2017 han deixat ferides. Encara couen. La repressió va ser dura i s’ha allargat. Va generar una forta distància entre catalans. També van ser sagnants –i tampoc s’han resolt– les divisions dins l’independentisme. Tot això és un llast que arrosseguem. I no hi ha vent de popa: només cal veure l’ambient internacional enrarit per la suma de pandèmia, guerres i crisi climàtica. Hi hem d’afegir els problemes autòctons d’una barca catalana que fa temps que no reparem. Problemes com els de l’educació, la sanitat, la gestió de la immigració, el retard en la incorporació d’energies renovables, la manca d’habitatge assequible, el turisme necessari però excessiu... Se’ns acumulen els pesos morts, la línia de flotació està en perill.

Quan falten cinc setmanes per a les eleccions, la precampanya ens dona alguns punts de situació significatius. La precampanya està tenint un to baix que, lògicament, anirà pujant.

Volen tenir un déjà-vu? Sentin el president Aragonès:

Amb l'excepció de les eleccions del 1980, al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut majoria de diputats nacionalistes/independentistes i al voltant d'un 50% dels vots. A les últimes eleccions, el 2021, ERC, Junts i la CUP van sumar 74 escons. A les del 2017 van ser 70, el 2015 van ser 72, el 2012 van ser 71 (sense la CUP), el 2010 van ser 76 (amb SI) i el 2006 van ser 69. Com es veu, es tracta de xifres molt semblants que parlen d'una majoria sòlida en el temps i resistent fins i tot al canvi d'actors. Però a les eleccions del 12 de maig, les enquestes indiquen que aquesta majoria podria esfumar-se i certificar així el final del Procés. No hi ha dubte que serà una de les grans incògnites que es resoldran el 12-M, més enllà de si després aquesta hipotètica majoria és políticament operativa o no.

No fa encara tres setmanes, Clara Ponsatí i Jordi Graupera anunciaven la creació d’un nou projecte polític, Alhora, que s’havia de presentar en societat el 23 d’abril. La convocatòria d’eleccions anticipades els ha obligat a accelerar els terminis, i ara estan recollint signatures –en necessiten més de 5.000 a Barcelona– per poder presentar-se a les eleccions del Parlament de Catalunya. 

Amb l'anunci de Carles Puigdemont que serà candidat a la Generalitat el 12 de maig ja tenim completa la tríada de presidenciables amb més possibilitats: el mateix Puigdemont; el cap de l'oposició i candidat socialista, Salvador Illa, i l'actual president, Pere Aragonès (ERC). Totes les cartes, doncs, són sobre la taula. Lamentablement, però, l'amnistia encara no estarà en vigor durant la campanya, i això impossibilitarà que Puigdemont pugui trepitjar els carrers de Catalunya amb total llibertat, igual que tampoc podran fer-ho la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira, i la resta d'exiliats. És evident que la promesa de Puigdemont de tornar per a la investidura, quan previsiblement l'amnistia ja podria estar en vigor, serà un dels eixos de la campanya, però no pot ser l'únic. En el seu discurs a Elna, el mateix líder de Junts ja ha subratllat que el país té moltes urgències a resoldre més enllà del conflicte amb l'Estat.

Tot i que els partits s'han afanyat a començar la campanya electoral del 12-M, és imprescindible aprendre les lliçons de la legislatura que va acabar de forma abrupta dimecres passat quan tot apuntava que Pere Aragonès podia ser el primer president a esgotar el mandat des de José Montilla. La decisió dels comuns de tombar els pressupostos, però, va evitar aquest final en un mandat que ha sigut molt inestable des de l'inici, amb majories canviants, amb trencadisses, retrobaments i un final amb un protagonista inesperat, els comuns. Recordem que Pere Aragonès va ser investit amb els vots de la CUP i Junts després d'una negociació agònica amb aquests darrers i una investidura fallida. L'inici ja donava pistes que el camí iniciat pel primer president d'ERC des de la República no seria fàcil. Aviat la CUP, que havia sorprès amb un pacte d'investidura ràpid, es va despenjar i la majoria independentista va deixar de ser operativa. En aquest context, el pols constant entre Junts i ERC va acabar amb els primers abandonant el Govern i declarant la guerra al seu exsoci. Abans, però, va tenir temps per aprovar uns comptes amb Junts i els comuns. Llavors Aragonès va haver de mirar cap a l'esquerra i buscar el suport dels comuns i el PSC, cosa que va permetre aprovar els pressupostos de 2023. I quan el pacte amb el PSC semblava que encarrilava els de 2024, va arribar el gir inesperat.

El rebuig dels pressupostos del Govern de Pere Aragonès per un sol vot al Parlament de Catalunya aboca Catalunya a una nova convocatòria d'eleccions. Però la caiguda dels comptes per l'escull del Hard Rock també deixa en l'aire projectes, lleis i compromisos en molts sectors, que veuran com les promeses econòmiques de les últimes setmanes tornaran a quedar en un calaix.