Als veïns del Montmell que els toca estar en una mesa electoral la jornada se'ls fa llarga. Més enllà de les hores que s'hi han d'estar, la poca afluència de votants a les urnes fa que el temps passi lent. Aquest municipi del Baix Penedès és el més abstencionista de Catalunya. Ho va ser a les últimes eleccions al Parlament, quan només 525 habitants dels 1.425 censats van exercir el dret a vot, amb una participació del 36,8%, més de vint punts per sota de la mitjana catalana d'aquell dia (57,9%). Entre els pocs votants que van acudir a la convocatòria electoral, a més a més, dos van votar en blanc i cinc van votar nul. A les del 2021, que es van celebrar en plena pandèmia, la participació encara va ser més baixa i només van votar 425 veïns (32,5%), també el poble amb menys percentatge de votants.

«¡Ah, la mirada de Medusa del poder! Qui li hagi mirat una vegada la cara, ja no en pot desviar els ulls, en queda encisat i captiu»

El mapa polític sorgit del 12-M ja era de per si prou complicat de gestionar, però la crisi que ha esclatat a Esquerra aquesta setmana afegeix encara més incertesa a tot el procés negociador que hauria de concloure amb la formació d'un nou govern de la Generalitat. No es pot ser ingenu i pensar que el procés precongressual obert a Esquerra, on de moment s'entreveu un xoc entre els partidaris de la continuïtat d'Oriol Junqueras i els que en són contraris, no impactarà de ple en la decisió que hagin de prendre els republicans sobre la investidura. El fet que l'última paraula sigui de la militància fa que a hores d'ara sigui molt difícil fer cap pronòstic. Catalunya, doncs, s'encamina cap a uns mesos d'alt voltatge polític i també de molta volatilitat, cosa que no és precisament una bona notícia. L'entrecreuament d'interessos partidistes, fins i tot personals, amb decisions que poden afectar tota la ciutadania solen acabar malament.

El resultat lògic d’un cicle electoral nefast, com el que ha patit ERC, és l’assumpció de responsabilitats. Per això han plegat Pere Aragonès, Marta Rovira i Sergi Sabrià. Immediatament, les mirades s’han dirigit cap a Oriol Junqueras, que tot i que continua inhabilitat, se’l considera l’inspirador de la línia política del partit. Junqueras, però, està encaparrat en tornar a la política institucional, i creu que té dret a intentar allò que la justícia espanyola, fins ara, li ha impedit. Sembla que, respecte d’això, volia una decisió immediata, però la direcció del partit –on la divisió és ben palesa– ha decidit convocar un congrés al novembre, amb marge perquè sorgeixin alternatives.

Una població tan gran com la de les ciutats de Lleida i Tarragona juntes podria haver canviat per complet el resultat de les eleccions. Es tracta dels catalans que viuen a fora i que formen part del Cens d’Estrangers Residents Absents (CERA). Són 294.594, però la participació del cens CERA ha sigut només del 7%, cosa que situa la participació final dels comicis al 55%, la tercera pitjor xifra històrica en unes catalanes. Aquest divendres se n’ha fet el recompte, que no ha alterat el repartiment d’escons. D’entre els que voten fora, el PSC ha estat també la primera força, amb el 26,2% dels vots, seguit de Junts (23%), el PP (11,6%), ERC (11,56%), els comuns (7,38%), Vox (5,7%), la CUP (4,1%) i AC (1,6%).

El PSC, per formar govern després de la victòria el 12-M, necessita aliats i ara per ara el PP refreda que pugui participar en l'equació. En la junta directiva autonòmica dels populars catalans d'aquest dimecres, el líder del partit al Principat, Alejandro Fernández, ha argumentat que és "perfectament conscient que hi ha moltíssima gent a Catalunya il·lusionada perquè hi hagi un canvi" després de la pèrdua de la majoria independentista. Però ha advertit que la "il·lusió" de la gent no ha de conduir a la "ingenuïtat": "Analitzarem fets, no promeses, i els fets del PSC no ens estan agradant gens", ha reblat. En aquest sentit, ha ironitzat que "si t'enganyen dos cops es diu fer el panoli".

Pere Aragonès va ser candidat perquè el líder del partit estava a la presó, va aconseguir la presidència per ERC per primera vegada després de la Segona República i avui anuncia que marxa després de la patacada d'ahir. Pere Aragonès no deixa clar si permetrà un govern de Salvador Illa. Avui a l'ARA ho analitzem amb el politòleg Oriol Bartomeus i la redactora de Política Mireia Esteve. 

Els resultats de les eleccions d'aquest diumenge deixen la incertesa planant sobre una Catalunya poc participativa i que no acaba de saber què vol. Entre els possibles escenaris que proposa el pactòmetre, que no evidencien cap sortida clara, es dibuixen les opcions d'un tripartit d'esquerres; un acord per investir el candidat del PSC, Salvador Illa; o l'amenaça d'una repetició electoral. Davant d'aquestes alternatives, l'empresariat i les forces sindicals del país reclamen acords per assolir "un govern fort" i rebutgen frontalment una possible repetició electoral: "Catalunya no s'ho mereix".

Les eleccions catalanes del 12 de maig del 2024 seran recordades pel punt final a més d'una dècada d'hegemonia independentista. Els resultats reconfiguren els blocs al Parlament i, més enllà de dificultar els pactes per formar govern, també dibuixen noves majories al voltant de grans temes del país: del conflicte polític amb Espanya a les grans infraestructures o l'ús del català a les aules. Quines d'aquestes qüestions compten amb prou suports i quines no entre els 135 diputats sorgits de les urnes?

La victòria en vots i en escons de Salvador Illa a les eleccions de diumenge va ser clara, però no suficient per esclarir els dubtes sobre amb qui formarà govern, fins al punt que aquest dilluns el candidat de Junts, Carles Puigdemont, ha oficialitzat que no vol tirar la tovallola encara i que intentarà també presentar-se a la investidura. En una compareixença de premsa des d’Argelers, l'expresident de la Generalitat ha assegurat que es veu “amb opcions” d’aconseguir “una majoria més àmplia que la de Salvador Illa”. Per la seva banda, el PSC s’ha reafirmat que Illa és l’únic president possible i que obrirà converses amb Esquerra i els comuns. Qui té, doncs, més opcions de ser president?

Aquests són els resultats de les Eleccions al Parlament de Catalunya, arreu del territori.

Començo pel més recent del matí: Puigdemont ha anunciat la seva intenció de presentar-se a la investidura perquè creu que podria comptar amb una majoria més coherent i més àmplia que Illa. En els comptes de Puigdemont, ell tindria Esquerra i la CUP i Illa només Comuns: “Jo em veig president, perquè, si no, no em presentaria a la investidura. Crec que hi ha opcions certes d’obtenir prou vots per tirar endavant una legislatura en què tenim molta feina pendent per fer. Ja vaig dir que si el PSC s’abraçava al PP, com ha fet a l’Ajuntament de Barcelona, això deixaria sense sentit l’acord que tenim amb el PSOE a Madrid”.

El candidat del PSC, Salvador Illa, ha guanyat les eleccions i haurà de liderar una nova etapa. Si hi havia algun dubte sobre la construcció d’un tripartit, Pere Aragonès va deixar clar de manera immediata que ERC es quedarà a l’oposició. Els missatges de l’electorat han sigut clars: el PSC ha guanyat en escons i en vots, Carles Puigdemont ha obtingut uns bons resultats (amb tres escons més), però insuficients per compensar la caiguda dels republicans (13 escons menys) i de la CUP (5 escons menys). En conjunt, el sobiranisme queda en minoria al Parlament (44% dels vots). L’amnistia afavorirà la tornada del president Puigdemont, que ja ha anunciat que intentarà que el PSC s’abstingui al seu favor –una opció inviable–, fet que sona a advertiment a Pedro Sánchez, que té avui més núvols sobre la majoria al Congrés.

Després del canvi de cicle polític a les urnes de diumenge al conjunt de Catalunya, l’independentisme podrà continuar dient que sempre li quedarà Girona, on suma 11 del total de 17 diputats al Parlament. Ara bé, una cosa són els resultats i, una altra de molt diferent, com queda la reconfiguració de l’equilibri de forces amb la irrupció del partit d’extrema dreta Aliança Catalana, que també s’hi ha fet notar a les urnes. Sense cap mena de sorpresa des del restabliment de la democràcia, Junts (com abans ho havia fet CiU) va tornar a guanyar ahir les eleccions a la circumscripció gironina igualant els resultats en escons a les darreres dues eleccions al Parlament: 7 del total de 17 diputats. Carles Puigdemont va aconseguir mobilitzar l’electorat, però l’efecte de la seva candidatura, encapçalada per primer cop pel diputat garrotxí Salvador Vergés, es va traduir en un tímid increment de dos punts en vots.

Tot i obtenir els pitjors resultats de l’espai polític en tot el segle XXI, els comuns poden seguir sent decisius. És el missatge que van transmetre ahir. La formació ha obtingut només sis diputats i el 5,81% dels sufragis: “No és el resultat que esperàvem”, va reconèixer la seva cap de llista, Jéssica Albiach, en la compareixença per valorar els resultats. La formació ha patit l’efecte de cavall guanyador del PSC, i no sembla haver recollit res dels pràcticament 180.000 vots que ha perdut Esquerra.

La nit electoral ha estat marcada per la nova victòria incontestable del PSC i, sobretot, per la desfeta de l'independentisme, que perd la majoria absoluta que mantenia des del 2012. Però 12 de maig deixa molts altres titulars destacats que ajuden a explicar els resultats de les eleccions catalanes que certifiquen l’inici del post-Procés.

El més rellevant d’avui començarà a passar demà. Difícilment els resultats electorals seran prou clars per determinar el futur govern del país i s’obrirà un període de negociació que, en el pitjor dels casos, pot conduir a la repetició de les eleccions. Només una forta participació dels indecisos i abstencionistes canviaria la previsió d’uns resultats que poden deixar un terreny de joc atomitzat i dividit en dos blocs amb una forta competició interna. La previsió avui és la de dos blocs que no es poden imposar l’un sobre l’altre i una majoria sobiranista que perilla fins i tot si arriba als 68 diputats de la majoria absoluta. De fet, el sobiranisme no ha sigut capaç de governar conjuntament durant aquesta legislatura, i si a la propera depèn de l’eventual entrada de l’extrema dreta al Parlament, la majoria no serà efectiva si es compleix l’acord firmat entre els partits durant aquesta campanya.

Al llarg del segle XIX i la primera meitat del segle XX el sufragi universal es va anar imposant a totes les democràcies del planeta. Va ser una lluita molt llarga i plena d'obstacles, des de l'anomenat sufragi censitari, en què només votaven els homes que tinguessin un nivell de renda determinat (o d'estudis en un moment en què només la classe alta hi podia accedir), fins al racial, passant pel sufragi femení, que sembla mentida, però no es va generalitzar fins després de la II Guerra Mundial. En llocs com Suïssa no va arribar de ple dret fins al 1971 i a la veïna Andorra fins al 1970.

Un grapat de vots pot condicionar una investidura, pot assegurar una majoria absoluta, pot constatar l’extinció d'un partit o pot significar causar sensació la nit electoral. És per aquest motiu que les calculadores de les formacions treuen fum per endevinar quantes paperetes necessiten a cada circumscripció per complir els seus objectius. Ara bé, no a tot arreu hi posen la mateixa atenció, perquè no a tot arreu se’n necessiten les mateixes.