Coia Valls (Reus 1960) és actriu, professora, logopeda i escriptora. El 2010 va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica amb la seva primera novel·la, La princesa de Jade. Ara publica la desena, El somni de Gaudí (Rosa dels Vents).

Va estudiar a l’escola Sant Josep de Reus. “Era de monges, i la meva mare m'hi va començar a portar abans que tingués l’edat, als dos anys, perquè havia de treballar i cuidar la meva germana petita”. Era una nena molt tranquil·la. “Així com ma germana s’enfilava per tot arreu, jo era una mena de carxofa. Escoltava, mirava, jugava amb una joguina i m'hi podia passar hores”.

]]>

Babou Cham (Gàmbia, 1974) és actor de teatre, cinema i televisió. Actualment el podem veure a la gira de La tempestat, de la companyia La Perla 29, el 28 de febrer a Manacor, el 6 de març a Reus, el 14 de març a Tarragona i el 15 de març a Igualada.

Quan tenia tres anys el seu pare va marxar rumb a Anglaterra, però es va quedar a mig camí, a Mataró. “Ell anava a estudiar a Anglaterra, però es va quedar temporalment al Maresme i va començar a ajudar gent que també venia i molts d'ells sí que van pujar fins a Anglaterra i alguns a Suècia i a Dinamarca”.

]]>

Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) és escriptora i catedràtica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Guardonada amb els premis Nacional de Narrativa, Josep Pla, Crexells i Lletra d’Or, entre d’altres, publica Gràcies, unes memòries literàries de cinquanta anys d’escriptura.

Va passar la primera infantesa en una casa gran, al centre de Palma. “Era molt humida. Recordo les rajoles plenes d'aigua, el llit moll com si et fiquessis al mar. I, per altra banda, tenia un jardí que m'agradava molt perquè podies córrer i sentir-te una mica lliure”. La casa tenia tres plantes. “Cada un tenia un pis: els meus pares vivien a la part baixa, l'àvia i la meva tieta vivien al principal, i a dalt, al tercer pis, l'avi”. L’avi era tot un personatge: “era molt divertit, tenia un gimnàs, una biblioteca, anava en bicicleta des de les 7 del matí fins a les 2, es banyava al mar fos estiu o hivern, era força exòtic”.

]]>

Daniel Anglès (Barcelona 1975) és actor, cantant i director artístic del Teatre Condal i del programa Eufòria de TV3. Dirigeix el musical Germans de sang, que es pot veure al Condal del 10 de desembre al 25 de gener.

Va passar la infantesa al costat de la Monumental, a Barcelona. “Des de casa escoltava els concerts de la Whitney Houston, el Michael Jackson... No els veia, però els sentia des de la cuina”. Va anar a l’escola bressol Xerric Xerrac, el que ara és la Sala Atrium. "Diuen que és on vaig començar a fer teatre. El poble dels meus pares és Calaf, i recordo veure-hi els Pastorets cada Nadal. Un gener, a l'hora del pati, els professors van veure que jo havia separat en dos grups els nens de la classe i els deia: «Vosaltres sou àngels, vosaltres sou dimonis»".

]]>

Jaume Sanllorente (Barcelona, 1976) és periodista i escriptor. Fundador i director de Sonrisas de Bombay, una ONG que centra la seva acció en la lluita pacífica contra el tràfic de persones i en el respecte pels drets humans.

Va créixer a la plaça Tetuan, a Barcelona, però anava a una escola a Sarrià. “Al Santa Isabel, on la meva mare era mestra. Això té avantatges i té inconvenients –reconeix–. Et privava una mica de llibertat i privacitat ja que tothom sap qui és la teva mare. A vegades va molt bé ser el fill de, però d’altres, no tant”, explica.

]]>

Gisela Vaquero (Besalú, 1984) és dissenyadora de videojocs, productora i creadora de contingut. És fundadora de Jellyworld Games i de l’associació Women in Games, que dona suport a les dones desenvolupadores de videojocs.

Va anar a l'Escola Salvador Vilarrasa de Besalú. “La tenia al costat de casa, però moltes vegades em despertava que ja sonava la música que indicava que estaven entrant tots i sempre arribava l’última”, diu. Era una nena molt introvertida, “molt callada i tranquil·la". "Els meus pares no estaven gaire per casa. Em cuidava un parent, jo li deia tio Botey, i em va ensenyar l'abecedari abans que aprengués a caminar. Teníem una taula on hi havia jocs pintats, el de l’oca, les dames, els escacs i m’ensenyava a jugar. I això em va quedar”, afegeix.

]]>

Sònia Fernández-Vidal (Barcelona, 1978) és doctora en informació i òptica quàntica per la UAB. És també escriptora i divulgadora científica. Autora de la trilogia “La porta dels tres panys”, destinada tant a nens com a adults.

Va créixer a Mataró, al barri de Palau. Va anar a l’escola Angela Bransuela, on el seu pare treballava de mestre. "Jo m'ho passava molt bé, m'agradava molt aprendre. Era d'aquests nens a qui els agrada l'escola”. De seguida es va interessar per les ciències. “Recordo que esperava a la biblioteca que el meu pare acabés de treballar, i de molt petita va caure a les meves mans un llibre: Bibliografia de científics. Era per a nens i estava il·lustrat per la Pilarín Bayés, amb qui després de gran jo faria un llibre. Aquestes coses del destí... I recordo que em va impactar molt, perquè vaig pensar, quines persones tan importants. I des d'aleshores, vaig dir: vull ser científica”.

]]>

Maria Ripoll (Barcelona, 1965) és directora de cinema. Va debutar el 1998 amb Lluvia en los zapatos. Ara ha estrenat la seva darrera pel·lícula, También esto pasará, basada en la novel·la homònima de Milena Busquets.

Vivia al carrer Sant Elies, a prop de la plaça Molina. “Primer vaig anar a l’escola Talitha, que és ara l’escola Orlandai, i després a l’Acis Artur Martorell, i a l’Institut Montserrat”. Com vas viure els canvis? “Als 10 anys em van passar d’un extrem a l’altre, d’una escola progressista catalanista, que és l’Orlandai, a una escola d’un sistema semblant, però en un altre barri com era la plaça Sanllehy, on vaig créixer de cop. Baixaven nanos de les barraques del Carmel i vaig sortir una mica lluitadora”.

]]>

Paula Leitón (Terrassa, 2000) és jugadora de waterpolo del CN Sabadell. Amb la selecció ha guanyat la medalla de plata als Jocs Olímpics de Tòquio 2020 i la d’or als de París 2024.

Va anar a l’escola pública del barri, el Pere Viver de Terrassa, davant de casa seva. I ja de molt petita l'assignatura que més li agradava era educació física. "Tenia una professora molt guai, que encara hi és, i crec que aquí em vaig enganxar a l'esport”, explica. De fet, des dels dos anys que va entrar en una piscina i ja no n'ha sortit. “Sempre he sigut molt grossa i el metge li va recomanar a ma mare que m'iniciés en un esport. Primer vaig fer natació i amb set anys vaig passar a waterpolo”.

]]>

Biel Duran (Gelida, 1984) és actor. Va debutar als 9 anys a 'La teta i la lluna', de Bigas Luna. Als 11, el vam conèixer com el Toni a 'Nissaga de poder' de TV3. Ara el podem veure a 'Kramig', fins al 29 de juny a l’Espai Texas.

Biel Duran va anar a l'escola pública del poble. “Tinc molt bon record sobretot de la feina dels mestres. M'agradava molt veure aquella gent explicant-me coses. Jo m'hi veia també, fent de mestre", assegura, tot i que quan li preguntaven què volia ser de gran responia que metge. "Perquè feien A cor obert a la tele, i a mi em semblaven uns herois. Després em vaig adonar que si em feia una ferida em marejava. I tampoc les ciències eren el meu fort”, assegura l'intèrpret.

]]>

Joan Maria Pou (Barcelona 1974) és periodista. Des de l’any 2000 narra els partits del Futbol Club Barcelona per a RAC1.

Va perdre la mare molt aviat. “La mare es va morir molt jove, amb 26 anys, quan jo tenia set mesos. Llavors vam anar a viure amb la meva àvia a Sant Gervasi, fins que vaig fer els 12 anys”.

]]>

Gerard Guix (Vic, 1975) és escriptor i dramaturg. Va guanyar el premi Joaquim Ruyra 2022 amb la novel·la juvenil Un far a la fi del món. Ara ha publicat la segona part, Més enllà de la fi del món.

Va viure a Tona fins a cinquè de primària i a sisè es van traslladar a Vic. “Anava al Sagrat Cor. Era bon estudiant, bon nen. De més gran, a l'institut, no tant, perquè m’avorria”. Va fer formació professional a l’Institut de Vic. “Electricitat i electrònica, perquè els pares van dir que havia d’estudiar alguna cosa fins que pogués anar a Barcelona a fer imatge i so, que era el que jo volia”. I després de l’escola? “A Tona vaig fer futbol, però no m'agradava gens. A Vic, informàtica, amb aquells ordinadors gegants... Però no recordo gaires extraescolars”.

]]>

Judit Mascó (Barcelona, 1969) és model i presentadora de televisió. S’estrena en la literatura infantil i juvenil amb el primer llibre de la sèrie The Forever Girls, Amistat en perill.

Va néixer al barri de les Corts de Barcelona. “Els pares eren mestres i tenien una escola al carrer Galileu i un parvulari al carrer Europa. Després del parvulari em van posar a l’escola on anava el meu germà, el Santa Isabel de Sarrià”. Però vas tornar a l’escola dels teus pares. “Vaig fer-hi de segon a quart de bàsica, però no va funcionar. Que el pare fos el director... No m’agradava que no hi hagués un espai entre escola i família. I vaig tornar al Santa Isabel.”

]]>

Sol Picó (Alcoi, 1967) és ballarina i coreògrafa. Va crear la seva companyia de dansa el 1994. Del 12 al 29 de desembre presenta Macarron Power al Teatre Nacional de Catalunya.

De petita no parava quieta. “Era la típica nena que anava tot el dia per casa movent-me i la mare em va apuntar a una escola que es deia María Jesús Rodríguez, a Alcoi, d’una senyora que havia ballat al cor del Liceu. Ella em va traspassar la passió per la dansa”. Va estudiar al Col·legi Sant Roc d’Alcoi. “Era de monges, femení, però unes monges de les quals tinc un record divertidíssim. Estaven més avorrides que nosaltres i sempre em deien: «Marisol, organiza algo». Jo era Marisol, la ballarina".

]]>

Joan Lluís Bozzo (Barcelona 1953) és actor i director de teatre i televisió, membre de Dagoll Dagom. La companyia celebra els 50 anys i s’acomiada amb una nova reposició del musical Mar i cel, al Teatre Victòria.

Va néixer al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer Sant Joaquim. “Un barri on no hi havia de res, però sí molts teatres. Era molt diferent, encara passava el carro de les escombraries amb cavall, al carrer de casa no hi havia gairebé cap cotxe aparcat. Quan el meu pare va portar el primer 600 que vam tenir i el va aparcar just davant de casa els veïns des del balcó aplaudien. Era una societat molt ingènua, molt reprimida, econòmicament molt feble. Érem una classe mitjana molt feta pols”.

]]>

Lluís Bassat (Barcelona 1941) és un dels publicistes més influents a escala mundial. Va fundar l’agència Bassat Ogilvy que ara dirigeix la seva filla gran. Actualment, es dedica a la seva fundació privada de caràcter benèfic.

Va estudiar a l’Escola Virtèlia, al barri de Sant Gervasi, a Barcelona, on va compartir classe amb Pasqual Maragall. “Els professors eren molt bons. I en Jordi Pujol ens portava d’excursió”. Com era això? “L’escola tenia un acord amb la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que estava davant. Després de classe anàvem allà a jugar a ping-pong. Maragall era dels pocs que em guanyava. Els diumenges ens portaven d’excursió i Pujol, que tenia nou anys més, ens duia a Montserrat”.

]]>

Roser Capdevila (Barcelona, 1939) és escriptora i il·lustradora, coneguda per Les tres bessones. Podeu saber més sobre ella a La nena que volia dibuixar (Bidi Books) i sobre el barri d'Horta de Barcelona a l’exposició El nostre món petit al Centre Cívic Matas i Ramis.

Va néixer al barri de l’Eixample quan queien les últimes bombes a Barcelona. “Després vam anar a viure a Sant Just Desvern a la casa de l’avi Capdevila, però quan jo tenia tres anys es va arruïnar i vam anar a viure a Horta, a Barcelona, on teníem els altres avis”.

]]>

Elisenda Roca (Barcelona 1963) és periodista, directora teatral, presentadora de televisió i escriptora. És una de les autores més estimades de literatura infantil i ara té a les llibreries Mia Fantasia 7 i Minitwins 4.

L’Elisenda és del barri de Gràcia de Barcelona. “La cosa és molt endogàmica. L’àvia era de la Riera de Sant Miquel, el pare del carrer Joan Blanques, la mare de Breton de los Herreros, i fèiem teatre al Cercle, a la plaça Trilla. Però quan era petita ens vam traslladar a l’Eixample, molt a prop del passeig de Sant Joan i de la Sagrada Família, perquè érem tres fills, més l’avi i un gos d’atura i el pis havia quedat petit”.

]]>

Victòria Pagès (Barcelona, 1965) és actriu de teatre, doblatge, cinema i televisió. Va debutar al programa de TV3 Matraca, no! I va formar part dels inicis del Club Super3 interpretant la Nets. Del 14 de setembre al 20 d’octubre la podem veure a la Sala Beckett a BioLògica.

La Victòria va néixer al barri de l’Esquerra de l'Eixample de Barcelona i va estudiar a les Escolàpies de Llúria. “M’ho passava bé. Era molt xerraire, sempre em separaven de la nena del costat, perquè no callava”. Allà va descobrir el teatre: “Volia aprendre a tocar la guitarra i em van dir que em costaria molt i llavors em vaig apuntar a teatre. Tenia 13 o 14 anys. La Carme Roca, que a més era la professora d’història, em va marcar. Ella organitzava cada any un concurs de teatre i cada classe feia una obra i allà va ser on vaig veure que m’agradava”.

]]>

Ada Parellada (Granollers, 1967) és cuinera, divulgadora i activista contra el malbaratament alimentari. Amb només 25 anys va obrir el restaurant Semproniana, que podeu trobar a l’Eixample de Barcelona.

És filla de la Fonda Europa de Granollers, que té més de 250 anys d’història. Era inevitable dedicar-se a la restauració? "És una feina molt clara per a un nen. Veus com entren els ingredients, com els transformen, com arriben els clients, com se’ls serveix, com paguen i com marxen. Està molt integrada a la meva vida perquè he nascut allà. Els pares no em van animar gens que m’hi dediqués, sempre deien «De gran hauries de ser client». Però m’hi van ficar".

]]>