Va ser en una nit de tertúlia i de licors que es va decidir el futur del català. Un grupuscle de "lletraferits, ensopits, incandescents i borratxos" van decidir, el 1859, recuperar els Jocs Florals que s’havien celebrat a la cort provençal els segles XIV-XV. I, a sobre, van acordar fer-ho només amb obres escrites en català i occità, no en el castellà que tots feien servir a les aules, als poemes i a la correspondència. No ho feien pas per salvar la llengua, sinó per enterrar-la dignament. En tot moment van ser inconscients de la fita que aconseguirien: ni més ni menys que "convertir aquella parla pagesa i cantonal en una llengua de primera divisió, que té una gramàtica, que té un estàndard, que s’ensenya a les escoles, que s’hi escriuen mitjans...". Aquest és el relat, dramàtic i èpic, que Alfred Bosch (Barcelona, 1961) novel·la a Obriu pas! (Columna), en què narra "l’epopeia dels que van salvar el català... a pesar d’ells mateixos".