De Guitarland fàcilment pots sortir-ne convençut que la teva vida necessita una guitarra per adquirir tota la dimensió del seu sentit. El Richard i el José Luis regenten des del 2003 aquesta botiga del carrer del Diluvi de Barcelona, en ple pulmó de Gràcia, un barri que s’ha anat quedant orfe d’aquesta mena d’establiments –en contra del que és la seva personalitat, amb festes molt arrelades i tradició pel gust musical– per a un tipus de veïnat que és un potencial client molt interessant per als serveis que pot oferir un comerç musical.

És realment complicat passar per davant d’Aribau 84 i no quedar-se parat, embadalit, contemplant l’aparador de Fabre. I és habitual sentir-hi, mentrestant, comentaris sempre similars: “Quina botiga tan bonica”, “Quines joguines tan maques”, “Quin bon gust i quina calidesa”. Fabre és un petit paradís per aquelles persones que desitgen trobar un regal ideal per a un infant o un nen. Un regal ideal i una mica diferent. Treballen la literatura infantil i juvenil i les joguines de fusta i ecològiques, els jocs de taula, l’ajuda als aprenentatges i altres disciplines lligades amb l’oci, el lleure i allò tan important d’aprendre jugant. Parlem amb l’Eugènia Pujol, la seva actual responsable, implicada en el negoci des de l’any 2011, quan encara estaven al local de Rambla Catalunya. Des del 2015 es troben en aquest nou lloc tant de pas, en ple Eixample, proposant un oasi de calma. Un oasi carregat d’estímuls, això sí, amb un espai aprofitat al màxim en el qual costa que res t’embafi. D’això se n’ocupen les treballadores. Saben escoltar i assessorar. Això és molt important, destaca l’Eugènia. Penseu que l’ofici de botiguer en una jogueteria no és fàcil, ja que sempre –o quasi– qui entra a comprar mai vol res per a si mateix, sinó per regalar a algú altre. I cal afinar bé la punteria, tenir paciència, saber-se explicar i saber escoltar, detectar la peça idònia. Aquell puzle que segur que no falla. El joc de lletres per qui comença a escriure. El llibre per qui té dificultats d’aprenentatge. El retallable per qui ha de millorar la tècnica. Aquell mapamundi de dinosaures que segur que serà un èxit. O la lupa amb llum incorporada que farà servir inclús el pare del nen.

Impacta entrar a l’obrador de la Bomboneria Pons, al carrer Olzinelles. És com deu vegades més gran que la petita botiga que es veu des del carrer. Carla Jodar, la responsable de gestió i comunicació del negoci, ens ensenya el magatzem on guarden les mones de Pasqua, a punt per ser exposades ja mateix. Una meravella de colors, de formes, de temes. Una filigrana del treball amb xocolata. Pokémon, Spiderman, Lego, Disney, Harry Potter, Star Wars, Stranger Things, K-Pop, Bluey, els Minions, el Mic, el Súper Mario, l’inevitable Barça i unes delícies en forma de moto, de futbolí, de gallina... Incomptables variables. Un estoc que arribarà aproximadament a les 2.000 figures de xocolata i als 7.500 ous de pasqua. És un autèntic espectacle que mobilitza una dotzena de treballadors fixos, més els eventuals en temps de les campanyes estacionals. La més forta és la de Nadal –poden arribar a tenir fins a vuit dependents a la botiga–, però la de Pasqua també deunidó. Aquests dies s’esprem el Sant Valentí –cors de xocolata per a tots els paladars– i ben aviat es farà el canvi de decoració per encarar la Pasqua a tot drap.

A Cafés Roure del carrer Comte Borrell de Barcelona, al cor de Sant Antoni, el cafè és una forma de vida. Des de sempre. Sense pretensions, sense modes, sense presumir d’aquella etiqueta avui tan de moda de “cafè d’especialitat” o “l’experiència del cafè”. Avui tot són “experiències”. Daniel Marín, l’actual propietari del negoci, li treu ferro i reivindica l’essència –mai més ben dit– del bon cafè.

No està tan lluny el temps en què podrem il·luminar grans espais sense necessitat de tenir ni una sola presa de corrent elèctric. De fet, ja és força possible. Llums led amb imants o adhesius incorporats que es poden ubicar fàcilment i que porten bateria recarregable incorporada. Se'n venen moltíssims perquè resolen situacions abans complicades si no es disposava d’endolls o calia recórrer als empipadors allargadors. És un dels productes que a Monsó y Benet han multiplicat vendes. Ens ho explica Isabel Benet Monsó, l’actual responsable junt amb el seu marit Xavier i el seu cosí Jordi. Representa la tercera generació d’aquest irreductible de la il·luminació a Barcelona, que ocupa quasi tota la superfície d’una de les cantonades de Muntaner amb Consell de Cent. La quarta, l’Anna, la filla de la Isabel i el Xavier, també hi està implicada. Es troben immersos en plena campanya de vendes de Nadal i els deu treballadors de l’empresa treuen fum. Quin és el producte estrella de temporada? Ui, n’hi ha diversos. En general, tot el camp de les llums de Nadal. Des de les que es posen a l’arbre, al pessebre o a sobre el moble de l’entrada fins a les cortines de llum que adornen aparadors, separen els espais del restaurant o donen la benvinguda a l’oficina.

Potser guardeu a la memòria aquell càntir de ceràmica que adornava el prestatge de la sala d’estar dels vostres pares. O les orenetes que sempre volaven a la paret de la terrassa o del balcó dels avis. Potser us ve de gust fer revifar aquell record, fer-lo tangible a casa vostra o regalar-lo als vostres fills perquè els fa i us fa il·lusió que un objecte de decoració faci present una absència molt present. Doncs us podeu acostar a Ceràmica Villegas, al carrer Comtal a tocar de Via Laietana. Ho trobareu tot en ceràmica tradicional. També aquesta mena de desitjos. L’Eva Villegas és la segona generació de la família que se’n fa càrrec i és molt interessant sentir-la parlar –també al Pedro que coneix molt bé la clientela que entra cada dia– sobre els gustos dels barcelonins i dels turistes pel que fa al fascinant món de la ceràmica. Sorprenen quan t’expliquen que d’ençà de la pandèmia han recuperat amb força la venda de càntirs, un objecte molt associat a l’imaginari artesanal català i que feia anys que no venien, o molt testimonialment. Per què ha passat això? “Segurament perquè el confinament va despertar ganes a molta gent de tornar als orígens”, destaquen l’Eva i el Pedro. Tornar als orígens també vol dir en aquest cas, treure la pols als records, valorar més el llegat del passat.

D’on podria treure una conegudíssima marca de sabatilles esportives una banyera antiga? Per què la volien? Doncs per a un anunci protagonitzat per Lamine Yamal. S’hi havia de ficar a dins. No hi ha a Barcelona gaires llocs on poder llogar-ne una. Era fàcil que encaminessin les seves passes fins a Otranto, al passeig de Sant Joan entre Còrsega i Rosselló. I sí, allà es va produir el match. Ens ho expliquen els germans Adrià i Sandra Ortega, que des del 2023 estan a càrrec d’aquest negoci de venda, lloguer i restauració d’elements d’arquitectura antiga.

"Teniu aquest llibre?" La clienta li ensenya, amb poca fe, una foto que porta al telèfon mòbil. I en Ricard exclama: "I tant, que sí!". Es dirigeix a una de les piles de llibres que té sobre el taulell de l’entrada, n’aixeca uns quants i n’agafa un. "Aquí el tens". És La ciutat dels prodigis, d’Eduardo Mendoza. "Oh! No m’ho pensava pas!", diu la clienta. "Home, es tracta d’un clàssic total i absolut i tenia força números de ser-hi", replica en Ricard.

La històrica xarcuteria i carnisseria Can Pericus de Banyoles està d'enhorabona. Aquest mític negoci familiar, fundat el 1899, ha estat distingit amb el Premi Nacional a l’establiment centenari, un reconeixement que atorga la Generalitat de Catalunya a aquells comerços que superen el segle de vida. El guardó fa valdre els més de 125 anys de trajectòria d'aquesta carnisseria de finals del segle XIX, que avui s'ubica en un local al barri vell i en un altre sota les voltes de la plaça Catalunya, a quatre passes de l'estany. Durant tots aquests anys, Can Pericus s'ha convertit en un referent a tota la demarcació gironina, i ha adaptat la proposta clàssica d'embotits i carn fresca de procedència certificada amb un sortit extensíssim d'elaborats i plats cuinats de molta qualitat. Cada dia hi passen desenes de clients del poble, però també un munt de veïns de Girona i Olot que hi fan parada expressament cada vegada que venen de visita a l'estany i aprofiten per omplir la nevera.

Molt probablement heu anat a algun restaurant, heu demanat una hamburguesa i us ha sobtat que el pa estigui personalitzat amb un segell de l’establiment. O potser ho heu vist a Instagram o a TikTok. Doncs bé, amb força probabilitat l’establiment deu haver adquirit la planxa per poder fer-ho al Grabador Inglés, l’històric comerç de plaques, segells de goma i tota mena d’estampacions que des de fa dos anys va abandonar el seu tradicional lloc a ronda Universitat 2 i es va traslladar molt a prop, a Gran Via 600. Aquesta especialització tan innovadora i també sorprenent és una de les infinites posades al dia que l’empresa ha experimentat al llarg dels seus més de noranta anys de vida. El trasllat recent a causa d’una realitat gens infreqüent a Barcelona –l’edifici sencer va ser adquirit per un grup hoteler– va ser un trasbals, però sortosament la trajectòria del negoci és sòlida, la clientela també i el futur sembla prou ben assegurat. Les empreses continuen necessitant elements d’anunciació i cartells personalitzats, plaques de façana i de porta. I els particulars, per molt que sembli una antigalla, continuem tenint bústies a la porteria de casa nostra. I cada una necessita la seva placa corresponent. Tret que et conformis amb enganxar-hi un paper escrit amb bolígraf, esclar.

El dia que Conxita Aymerich no visita els seus estimats Magatzems Sant Pau, són un bon grapat els clients que li pregunten a Marta Serrat, la seva filla, què fa la seva mare, si es troba bé i quan la podran tornar a veure. Mare i filla són les ­ànimes d’aquest negoci familiar que ja supera amb escreix els cent anys i que es manté viu i actiu en un carrer –Sant Pau, 23– colonitzat des de la Rambla fins a la rambla del Raval pràcticament en un 100% pel mateix negoci: les botigues de telefonia regentades per residents pakistanesos.

Crida l’atenció. Molt. Magatzems del Pilar, al carrer Boqueria 43, en plena Ciutat Vella, és una anomalia. Una joiosa anomalia. Hi ha molta gent que hi entra quasi com qui entra en un museu, com qui es deixa seduir per l’estrany, pel rar, pel dissident. “Oh, i què hi veneu, aquí?”, “És una botiga això?” Esclar, al bell mig del territori comanxe del comerç repetit, de la fotocòpia, de les cases de carcasses, de les geladeries clòniques, dels souvenirs tronats, del turisteig desbocat, destaca un comerç antic, amb el mobiliari d’època, la cartelleria vella i els prestatges plens de robes i de capses. De rotlles de roba per a confecció, de mantellines, de roba tradicional. També hi ha un aparador de ventalls, un de guants i un de bijuteria variada. Que són les coses que pot comprar el passejant, el client esporàdic, el turista que compra un record. De client de barri ja fa temps que no n’hi ha. Per la senzilla raó que fa temps que no existeixen ni barri ni veïns. I llavors quina és l’essència de Magatzems del Pilar?

No és gens estrany passar per davant de la Graneria Sala de Travessera de Gràcia i veure que Miguel Garcia està foragitant un colom. Per què deu passar això?, em preguntava sovint. L’explicació no pot ser més clara. Hi ha una secció de graneria per a animals. Abans funcionava molt bé i la mantenen malgrat que ha anat clarament a la baixa. El punt fort, està clar, és la graneria per a humans: tota mena de fruits secs, llegums i espècies. Encara hi ha força gent que té a casa un ocell domèstic i, per tant, se l’ha d’alimentar com toca. També alguns conills. O gallines en cases de l’extraradi. Ja no hi ha colomars als terrats ni es crien coloms missatgers. Era habitual que en temps nadalenc calgués alimentar el capó a casa amb vista als àpats. Ara això ja no s’estila. És realment curiós que a can Sala mantinguin aquesta secció d’aliment animal. Tota una empremta vintage que injecta molta personalitat a l’establiment. Esclar que alguns dels grans de la secció d’animals també tenen sortida entre els humans: la llinosa va bé per al trànsit intestinal i el lli escau fabulosament als pans integrals.

Resistència. Implacable. Economia de guerra. Aquest era el panorama de la botiga de fotografia Joma, tot un clàssic del barri de Gràcia de Barcelona, amb l’arribada en tromba de les tecnologies digitals a un món, el nostre, tan sotmès a l’evolució tecnològica. Però hi va haver un clic, mai més ben dit, com el clic que fan els vells disparadors de les càmeres analògiques. I el clic està 100% relacionat amb els nous temps, amb els canvis de tendències, amb l’aparició de les xarxes socials. Tota una paradoxa, sí: la tecnologia analògica ha ressorgit amb força precisament gràcies a l’avenç dels temps, a la dictadura de les xarxes socials, a les ganes d’experimentar, d’explicar coses diferents, de posicionar-se en aquest món amb afany i personalitat vintage.

En temps de dogma digital, de concepcions apocalíptiques sobre la fi de tot allò que faci ferum d’analògic, inclús de demonització sistemàtica de qualsevol tuf d'esperit boomer, va molt bé visitar Gràfiques Molero, a la Ronda de Sant Pere, 44. La seva maquinària és quasi al 100% digital –i quina maquinària!– però com n’és d’eloqüent i útil escoltar les consideracions i reflexions dels germans Carles i Olga Urbez.

Al carrer Gran de Sant Andreu, 147, de Barcelona s’hi executa la mateixa activitat comercial des del 1897. No sé si queden gaires locals comercials a la ciutat que puguin exhibir aquesta dada i fer-ne bandera com a exercici de supervivència i servei cívic i social. Sí, la família Puig és la propietària de la Cansaladeria Puig des del 1957, però abans, més de mig segle, de la salsitxeria d’Emili Bové.

–“Audenis, el pianista diu que el piano està desafinat i que així no pot fer el concert”.

Un client nou encarrega cinquanta emmarcaments de quadres a El Marco de Oro. D’acord, cap problema. La sorpresa arriba quan descobreixen l’adreça d’enviament. Les oficines d’Ikea a Madrid. Caram, amb la quantitat ingent de marcs que deuen vendre, és ben eloqüent que encarreguin l’emmarcament a fora. Busquen qualitat, esclar, necessiten la garantia de l’expert, del que treballa fi, l’emmarcador a mida que no falla. Al comerç, com a la vida, és colpidora la paradoxa inesperada. I descriptiva, sobretot molt descriptiva.

La plaça Trilla serà una festa. Sí, el 28 de juny la camiseria Arc Iris de la plaça gracienca compleix un segle de vida. I aquestes coses val molt la pena celebrar-les com es mereixen. Amb la col·laboració del Cercle de Gràcia, un aliat sempre disposat, la plaça s’omplirà de música. Un espectacle veïnal amb coral i esbart que promet estar a l’altura de tan festives circumstàncies. Joana Candell i Josep Capdevila, a més de ser matrimoni, porten, com aquell qui diu, tota la vida dedicats a la camiseria; exemple de resistència però també d’il·lusió dins d’una mena de comerç, el tradicional i familiar de barri, que encara conserva menhirs irreductibles. Vendre roba és una professió exigent i agraïda. Sacrificada? També. T’ha d’agradar el tracte amb el públic, has de dominar els matisos més enrevessats i imprevisibles de l’empatia, de la connexió amb la gent. Guardar els seus gustos i manies a la memòria, també les talles, els colors, els teixits que prefereixen. Així se sembren els valors que et permeten dir allò que fa tanta il·lusió dels “clients de tota la vida”.

La història de l’Hostal Jaumet de Torà (Solsonès) és autènticament camaleònica. Els propietaris reivindiquen que, des que es va fundar com a posta de cavalls i carruatges el 1890 fins ara, ha tingut una gran capacitat d’adaptar-se a “tota mena de situacions i a tirar endavant”. Han passat per tota mena de vicissituds, d’accidents personals, malalties, morts, una guerra civil, incendis i inundacions. Però no han sofert una crisi tan dura com l’actual, en què una greu manca de personal està fent perillar el seu futur com mai.