Homes amb un sol braç, nois guerxos, nenes lletgíssimes, noies amb cames de fusta i discos solars que cremen dalt del cel: tot són o podrien ser representacions del sagrat, punts on conflueixen la naturalesa i la gràcia divina, però sobretot són personatges o elements d’alguns dels contes més eixuts, descarnats i inoblidables que ha donat el sud dels EUA, els contes de la gran Flannery O’Connor (1925-1964). Va ser una escriptora catòlica de l’estat de Geòrgia, que vol dir una persona de confessió minoritària envoltada de fervents protestants. Ella es lamentava que no sabia per a qui escrivia, o si tan sols ho feia per a algú. Sort que no va defallir! Estava convençuda que escrivia per identificar el misteri de la Gràcia: “He descobert, llegint la meva pròpia obra, que el meu tema principal és l'acció de la Gràcia en un territori dominat en gran part pel Dimoni.” Podem parlar del dimoni o del crim que va suposar l’esclavatge i després la perllongada discriminació racial com el pecat original d’una terra que va quedar tenyida de sang i poblada de fantasmes per sempre més, uns fantasmes que segur que van habitar les ments d’alguns dels genis més grans de la literatura en anglès nascuda a la vora del Mississipi: Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty o Truman Capote, a més de Flannery O'Connor.