Així com durant segles, per no dir mil·lennis, els humans hem carregat amb els mites de l’honor i de la guerra, en la contemporaneïtat (segles XIX i XX) això va començar a canviar. Com més capacitat destructora teníem, més alertes s’aixecaven. La idea filosòfico-política kantiana de La pau perpètua (1795) s’ha anat obrint lentament camí en les nostres mentalitats i els nostres cors. Un camí tortuós, amb cul-de-sacs, del qual encara trigarem a veure el final, si és que hi ha final. Costa tant de creure en els finals feliços, oi? Avui quasi cap ficció no en té. Ni feliç ni infeliç. Tot resta obert, incert. Les sèries pròpiament no s’acaben... Estem en un to be continued infinit. La guerra es resisteix a desaparèixer amb dents i ungles. La duem ficada molt endins.

Vivim temps incerts. I quan els temps són incerts, les teories ballen. Trump i les guerres d’Ucraïna i Gaza augmenten les inseguretats de futur. N’hi ha de molts tipus, la del tàndem pau-guerra, la lluita per l’hegemonia entre dos imperis (EUA, Xina) i tres importants potències nuclears (s’hi afegeix Rússia), les ombres de les diverses energies i de l’aigua, un creixement de la població mundial al voltant del 20-25% en les properes dècades, les migracions internacionals, els fonamentalismes polítics i religiosos, etc. El resultat és un tapís acolorit d’incerteses fragmentades.

"Jo m'hi aproximo poc, als abismes. La por em fa molta por. Penso que en qualsevol moment podria perdre el control i deixar-me caure", assegura Natàlia Romaní (Tarragona, 1967), que dedica el seu nou llibre, Les rutes del sublim (Univers, 2024), a explorar una categoria estètica amb una llarga història i fites literàries, musicals i pictòriques memorables que descriuen la barreja de bellesa i terror que s'experimenta en contacte amb paisatges singulars –o, en alguns casos, considerats sagrats– i davant de fenòmens naturals com una erupció volcànica, un huracà o una tempesta. "El terror i el diví sempre a tocar l'un de l'altre en una mateixa emoció", hi llegim.

Sembla que la branca de la humanitat, com va dir Kant, creix torta, i és com si no es pogués confiar gens ni mica en redreçar-la.

El segle XXI no és propici a unes democràcies que han experimentat un retrocés en el seu nombre i en la seva qualitat. D’altra banda, l’escena política europea presenta una preocupant manca de model i de lideratge. Avui molts ciutadans constaten la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, la manca de perspectives de bona part de la població jove, un augment de les incerteses vitals, alhora que perceben un enriquiment accelerat dels sectors més afavorits de la societat.

Immanuel Kant (1724-1804) va néixer ara fa tres-cents anys a la ciutat aleshores prussiana de Königsberg, de la qual amb prou feines es va moure durant els seus gairebé 80 anys de vida. L'únic que va conèixer la seva intimitat va ser Martin Lampe, el criat que el despertava cada dia a tres quarts tocats de cinc del matí, amb tres trucs a la porta i un crit invariable: "Ja és l'hora!". Quan no donava classes a la Universitat de Königsberg –de la qual no va ser catedràtic fins als 46 anys–, Kant treballava en algun dels llibres que van fer trontollar i ampliar camps de la filosofia com l'epistemologia, l'ètica i l'estètica.