Segur que algun amic us deu haver explicat que recorda coses que li van passar quan tot just tenia un any de vida. Altres potser van més lluny i parlen d’experiències anteriors, fins i tot dels primers dies després del part. La ciència fa temps que diu que tot això és fals: el consens és que la ment humana no forma records fins als dos o tres anys (en alguns casos excepcionals podria ser una mica abans). Qualsevol imatge anterior a aquesta data, segurament l’hem construïda a partir del que altres persones ens han explicat, però no pot venir d’experiències pròpies. O sí? Un nou estudi, publicat recentment a la revista Science, qüestiona aquest dogma i proposa que el cervell està preparat per memoritzar des d’abans del que crèiem.

Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna. Ara, aquests dies, amb la mort del papa Francesc, el conclave i l’elecció de Lleó XIV n’hem viscut una pàgina important. Però no és pas d’aquesta història de què vull parlar. Ja n’han parlat a bastament diaris, ràdios i televisions, això que en diuen els mitjans de comunicació. No, vull parlar d’una mena d’història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia. 

Quina és aquella joguina que sempre demanàveu als Reis i no us van portar mai? Quin és el regal que més il·lusió us va fer? O el que menys? Quins records teniu de Nadal i la nit de Reis de quan éreu petits? Són gaire diferents dels d'ara? O potser sou dels que no us agradava Nadal? Els periodistes, col·laboradors i opinadores de l'ARA i del suplement Criatures comparteixen amb els lectors els seus records d'infantesa.

Amb les mans gastades pels anys i els records, la Lola ens ensenya fotografies plenes de memòria. En una es veuen dues noies en banyador sobre una Vespa. Somriuen a càmera, plenes de joventut i de vida. En l’altra, un grup de nenes davant d’un petit autobús amb el rostre ple d’il·lusió. Aquell dia marxen d’excursió i encara està tot per fer i per descobrir. “Quins temps!”, rememora la Lola, que ara passa l’estona amb el Xavier i la Mari Montse a l’Espai de Gent Gran Carlit, a l’Eixample de Barcelona. Tots tres ens volen explicar com eren aquells estius de la seva infantesa i joventut. Tres històries ben diferents, però que tenen en comú uns mesos de llibertat i descoberta que s’han anat perdent amb el temps.

El cervell és potser l’òrgan més estudiat i menys comprès del cos. La seva complexitat fa que sigui molt difícil entendre tots els detalls de com funciona cada procés que du a terme i, malgrat tot, això és essencial per comprendre l’ésser humà. Per sort, l’adveniment de noves tecnologies que permeten estudiar l’activitat de les neurones ens ha permès fer passes de gegant en els últims anys, però encara queden unes quantes àrees fosques que requeriran molta més recerca. Per exemple, el coneixement que tenim de tot el que envolta la formació i manteniment de records està ple de llacunes importants. Un article publicat recentment a la revista Nature proposa la teoria inesperada que les neurones emmagatzemen informació gràcies al dany que els estímuls elèctrics causen al seu ADN.