Quan el 25 d’abril del 1974 Celeste Caeiro, que aleshores tenia 40 anys, va arribar al restaurant on treballava a Lisboa, el seu cap els va dir, a ella i a la resta de treballadors, que aquell dia no obririen, que els militars havien ocupat els carrers i que hi podia haver un cop d’estat. Abans que marxessin, però, els va demanar que s’emportessin les flors que havia comprat per regalar als clients. Justament aquell 25 d’abril, el restaurant on treballava Celeste Caeiro celebrava el seu primer any. Ella va decidir que no tornava directament cap a casa. Va agafar unes quantes d’aquelles flors i va anar a veure què passava al carrer. Pel camí, un soldat li va demanar una cigarreta. Com que ella no en tenia, li va donar un clavell. I el soldat el va posar al canó de la seva arma. La revolució dels capitans començava així a posar rumb cap a un nom ideal i idealista: la Revolució dels Clavells. Celeste Caeiro és una dona menuda que recorda amb emoció un gest que li va sortir espontani. Canviar una cigarreta per un clavell. I titular la revolució més poètica de la història. 

Quan pensem en el 25 d’abril de 1974, data de la Revolució dels Clavells a Portugal, als que ja tenim una edat ens venen al cap imatges que han esdevingut icòniques: els soldats amb un clavell al canó de l’arma o el rostre del capità Salgueiro Maia, un dels herois de la revolta, que no va acceptar mai cap ascens derivat de la seva actuació d’aquell dia.