"Fa moltes dècades que el ritual adolescent és llegir la Rodoreda. Jo vaig llegir Mirall trencat, em va encantar i no vaig entendre absolutament res. I a l'institut em van explicar la vida de l'escriptora, que no serveix gens per entendre Mirall trencat", lamenta l'assagista, crítica literària i professora Neus Penalba (Tarragona, 1982). Durant anys s'ha fet una lectura parcial i esbiaixada de l'obra d'una de les grans autores de la literatura catalana. La magnitud literària de Mercè Rodoreda ha estat condicionada per factors aliens a la seva producció: per la seva biografia, per l'encasellament com a lectura obligatòria, per la fotografia entranyable d'una àvia obsessionada amb les plantes, per la necessitat de canonitzar-la com a patum literària a partir dels 80. "Hi ha una doble suplantació: una és la idea que Rodoreda és la Colometa, potser pensant que les nostres àvies no tenien prou imaginació per crear personatges, i l'altra, la suplantació de la novel·la real per l'adaptació al cinema de La plaça del Diamant, que l'edulcora i recrea uns personatges molt menys estranys. Si aquells adults que creuen haver llegit Rodoreda tornen a llegir La plaça del Diamant ara, que em diguin si és cursi!", convida Penalba.

El 2024 ha donat aportacions literàries tan destacades com les d'Un cor furtiu, de Xavier Pla –biografia de Josep Pla–, i traduccions com les que han fet Arnau Barios d'Ànimes mortes, de Nikolai V. Gógol, i Xavier Pàmies de Middlemarch, de George Eliot. Aquest any també han despuntat novel·les com Confeti, de Jordi Puntí; La conformista, d'Alba Dedeu, i Baumgartner, de Paul Auster, a més d'assajos com Fam als ulls, ciment a la boca, de Neus Penalba –anàlisi de la novel·la més radical de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera–, i llibres de poemes com Arnau, d'Adrià Targa i la Poesia completa de Kavafis traduïda per Eusebi Ayensa.

A principis dels anys seixanta, Mercè Rodoreda (1908-1983) treballava des de l'exili a Ginebra en dues novel·les: una d'elles, Colometa, va acabar sent La plaça del Diamant (1962), que no va trigar a convertir-se en el llibre més emblemàtic de l'autora, i al cap dels anys també en un dels més traduïts de la literatura catalana; l'altra era un projecte enigmàtic, estrany i inquietant que l'autora reprendria al final de la seva vida, La mort i la primavera (1986).