Les pluges obstinades de les darreres setmanes han reviscolat magnífics salts d’aigua que no rajaven des de feia anys i també han reomplert i posat al màxim de capacitat embassaments, com Sau i Susqueda i, molt especialment, el de Darnius, a l’Alt Empordà, fins fa poc el més assedegat de tots. L’aigua caiguda amb generositat ha tornat a dibuixar rius i rieres plens amb una vitalitat que encara perdura. Fem un repàs a alguns salts d’aigua, la majoria efímers, que encara es podran visitar durant alguns dies. Aquests fenòmens naturals es produeixen per rius o rieres que topen amb un desnivell, amb una ferida antiga del terreny on la roca dura resisteix i la tova cedeix. Quan el cabal creix, com és el cas dels darrers dies, el salt es revela amb tota la seva força i bellesa.

Els de la meva quinta, o fins i tot una mica més joves, potser recorden els espantosos quadres de cérvols i cavalls que a la dècada del 1970 regalaven en comprar un d'aquells tresillos de plàstic, gèlids a l'hivern i calorosíssims a l'estiu. En la majoria dels casos, els animals representats a les bucòliques pintures corrien pel bosc o bevien en un llac o un rierol. La història que els explicaré està vagament relacionada amb aquest tipus de quadres. La primera reserva natural del món, legalment protegida amb tots els ets i uts per l’estat, va ser creada a França el 1853, durant la pròspera època del Segon Imperi. No era gaire gran: unes 630 hectàrees de l'extens bosc de Fontainebleau. Avui, una iniciativa així quedaria situada a la banda esquerra de l'espectre ideològic; l’any 1853, però, les coses resultaven força diferents. La reserva de Fontainebleau es va originar gràcies a la pressió d’un grup d’aristòcrates que, per matar les seves estones d’oci, es dedicaven a la pintura paisatgística amateur. Un dels motius més habituals eren justament aquests quadres de cérvols i cavalls que van revifar als anys setanta associats als sofàs que llavors estaven de moda. La iniciativa d'aquells pintors amateurs va tenir efectes immediats, però no precisament en el progrés de l'art. A Fontainebleau hi havia persones, en general paupèrrimes, que es guanyaven la vida fent carbó vegetal. L'apicultura també era una activitat important, tant per la mel com per la cera, que en aquell moment encara tenia diverses utilitats. També hi havia, per descomptat, molts caçadors que de cop i volta van esdevenir furtius, és a dir, delinqüents. És probable que abans de morir a Canes el 16 d'abril de 1859, Alexis de Tocqueville s'assabentés de la creació d'aquella reserva. Fora molt interessant de conèixer l'opinió de l'autor de L'Antic Règim i la Revolució sobre l'esdeveniment, perquè Fontainebleau no és precisament un lloc neutre amb relació a la història de l'absolutisme francès.

Jordi i Albert Santjoan són els autors de l’àlbum il·lustrat ‘Catalunya parc a parc’ (Cossetània Edicions), on fan un recorregut per descobrir els tresors que amaguen 16 espais naturals repartits arreu del país. Una proposta gràfica, com explica Jordi Santjoan, “pensada per al públic familiar i per a aquells que estiguin interessats en la natura i en conèixer millor el nostre territori”. Santjoan es defineix com un amant dels mapes “on hi passen coses, per això he volgut fer uns mapes que estiguin vius, on veiem paisatges, animals i persones, no només relleus i noms”. A banda de destacar els elements i indrets emblemàtics que defineixen cadascun d’aquests espais i algunes dades de referència, proposen una excursió per descobrir-los tot fent camí, amb un segon mapa que mostra el recorregut d’aquestes rutes “aptes per a tothom i on indiquem també com arribar-hi i dades pràctiques com el desnivell o la durada de l’excursió”.

"Volem que les persones que ens visitin en surtin convertides en agents de canvi, que tinguin ganes de fer petits gestos per construir un futur millor i més sostenible". Amb aquestes paraules defineix Mireia Domingo, directora del CaixaForum, la intenció de l'exposició Som Natura que obre les portes aquest dijous, 18 de setembre, i que inaugura la temporada del museu. Es tracta d'una experiència immersiva que combina art, ciència i tecnologia per submergir els visitants en la bellesa i la fragilitat del món natural i que vol llançar un crit d'alerta sobre els grans perills que amenacen el planeta per conscienciar-nos i aconseguir que actuem per aturar-los.

Les bruixes van existir certament a Tiurana, un petit municipi a l’extrem est de la Noguera, fregant els límits amb l’Alt Urgell. Ho certifica la seva pròpia toponímia, que, des de fa dècades, té identificada l’era de les Bruixes, un indret molt a prop de l’ermita de Sant Ermengol. En aquesta era, diuen els entesos, es pot trobar una gran varietat de plantes remeieres, les mateixes que feien servir antigament les dones sàvies per preparar les seves medicines.

Imagineu-vos un dia d’estiu de calor intensa. Concretament, la temperatura màxima a 2.400 metres, Certascan, supera als 23 graus, un valor que fins fa poc no era habitual a l’alta muntanya. Us ve de gust fer una excursió fins a l’estany de Certascan, el més gran dels Pirineus, que passa per l’estany de Noarte, a 2.100. Camineu dues hores i mitja per arribar-hi i, en plena onada de calor, és inevitable pensar en una recompensa: un bany fresquet envoltats de muntanyes. Abans de fer-ho, llegiu aquest article i entendreu per què no ens hem de banyar als estanys d’alta muntanya.