“Va ser una periodista amb majúscules. Seva va ser la veu que ens va ensenyar què va ser la Transició a tota una generació”. En el càlid missatge que el president del govern espanyol va dedicar a la memòria de Victoria Prego hi ha tota una lliçó política per entendre la situació actual d'Espanya. Que potser el president no en sigui gaire conscient no té la menor importància; són escassos els dirigents polítics capaços de mirar de reüll la direcció històrica que els acompanya. Allende va ser un dels pocs que n'eren capaços, i per això ens va deixar frases immortals poc abans de morir. Però gairebé ningú és Allende, i encara menys Pedro Sánchez. ¿Se l'imaginen amb casc i fusell d'assalt –regal del rei del Marroc–, al costat de Bolaños, resistint a la Moncloa el bombardeig reaccionari per defensar no ja la democràcia espanyola amenaçada, sinó una cosa encara més important, l'honor de la seva senyora? Un consell de cuarentón a cincuentón: la meva dona m'ensenya cada dia que, en aquest cruel segle XXI, el machirulisme –especialment el més amorós i benintencionat– acaba gairebé sempre en el més gran dels ridículs. Si al supermercat algun fatxa ens mira malament, sempre em diu xiuxiuejant: “Amor, no t'encaris amb ell, sisplau... Que t'estimo molt i res em doldria més que veure't fer el ridi”. Potser és el que li va dir Begoña a Pedro després de llegir la carta a les xarxes socials: “Cari, sisplau, no facis el ridi, que jo ja sé que m'estimes molt i preferiria no passar per això”.