D’Émile Zola (París, 1840–1902), considerat el pare del Naturalisme segons els manuals de literatura més convencionalment acadèmics, sovint se’n parla com si fos un novel·lista antiquat, feixuc, didàctic. I en part és cert que ho és. Les seves novel·les tenen una solidesa lineal i una claredat expositiva típicament decimonòniques. La prolixitat amb què narra algunes escenes i situacions fa que certs passatges semblin sobrers i carregosos. I l’esperit científic i alhora reivindicatiu amb què aborda les injustícies, els conflictes de classe i la condició subalterna de molts personatges fa que els seus llibres tinguin una dimensió socioideològica tan explícita que pot vorejar la pedagogia propagandística.

Un munt de llibres, poemes, guions i cançons s’han escrit amb tot el que ha passat a les aigües de la costa de Normandia. Ser la porta d’entrada o de sortida entre la Gran Bretanya i el continent hi ajuda. La seva bellesa, també. A Normandia s'hi han viscut velles batalles i altres de més modernes. És terra de naufragis, castells i cementiris. I de poetes imprudents. A finals del segle XIX, a la població d’Étretat només es parlava d’una cosa. Uns mesos abans havia arribat un jove anglès amb els cabells llargs que feia coses estranyes. Llavors, Étretat era un poble de pescadors i pagesos, on no acabaven d’entendre el que feia aquell anglès, que parlava de sexe, es despullava a la platja i reflexionava sobre com somiava morir. Es tractava del poeta Algernon Charles Swinburne, que, buscant la bellesa, havia acabat en un dels racons més bonics de França. Un poble al costat d’uns penya-segats blancs que cauen a pic sobre un mar indomable. Però Swinburne va voler veure qui era més fort, si el mar o ell, i nedava allà on tothom li recomanava que no ho fes. El resultat va ser que gairebé perd la vida un dia que les barques de pescadors van haver de sortir amb mala mar per treure’l mig inconscient. "Per sort estava bé, però molt cansat, i el resultat va ser que vaig fer una immensa colla d’amics entre els pescadors i mariners que van ajudar-me, que són la gent més agradable que he conegut mai", escriuria. En una de les barques hi havia un jove francès que passava uns dies allà. Un jove que escriuria, anys més tard, com "aquell anglès portava una vida solitària i estranya que sorprenia els locals, poc acostumats a les fantasies i excentricitats britàniques". Era Guy de Maupassant, destinat a ser un dels escriptors més grans d’Europa.